Opinió

opinió

L’art de perdre

Elizabeth Bishop: “L’art de perdre no és difícil de dominar”

La llibreria Les Voltes, de Girona, va celebrar fa unes setmanes la presentació del menut i valuós llibre Tots els focs, totes les pistoles, de Jordi Benavente. L’autor, un entusiasta del bosc i la natura que trisca per la muntanya amb la mateixa flama amb què parla de literatura a la revista Catorze, va al·ludir alguns escriptors que adora. A partir d’aquest fil, vaig passar els primers dies del 2022 amb Teoría de la gravedad, de la periodista argentina Leila Guerriero. La custòdia compartida va fer que el dia de Reis m’hagués de despertar sense els fills traient-me del llit, i vaig decidir compensar aquesta pèrdua anant a veure la sortida del sol des del far del Cap de Creus, amb la Guerriero a la motxilla. Quan el cercle solar es va desenganxar del mar i es va espolsar els núvols, la tramuntana bufava amb tal intensitat que la Leila i jo vam refugiar-nos amb un cafè al Casino de Cadaqués. Allà em vaig aturar en el seu article Perder, en què fa referència al poema segurament més famós d’Elizabeth Bishop, One art. “L’art de perdre no és difícil de dominar; / tantes coses semblen plenes de la intenció / de perdre’s que la seva pèrdua no és cap desastre.” Així de bé es pot llegir en el primer recull en català de poemes de la nord-americana que, amb traducció de Jaume C. Pons Alorda, ha publicat recentment l’Editorial Flâneur. Aquests versos sobre el difícil art de perdre s’utilitzen per obrir i tancar la remarcable pel·lícula Luna en Brasil, basada en la intensa relació d’amor que la poeta va mantenir amb l’arquitecta carioca Lota Macedo Soares.

“Viure és, de fet, anar perdent”, escrivia Imma Merino fa uns mesos en aquestes pàgines a propòsit d’aquest mateix poema. Efectivament, perdem la infància, perdem la joventut, perdem les hores, perdem les nits, perdem partits, perdem al Trivial i al Paraulògic, perdem innocència, perdem il·lusions, perdem persones estimades, perdem amics que crèiem essencials, perdem amors que concebíem eterns, perdem les claus de casa, perdem diners, perdem visió, perdem memòria, perdem trens. Viure és també aprendre a anar perdent, com ens fa pensar la Bishop, i m’agrada afegir que darrere cada pèrdua hi ha algun guany. En tot cas, hi ha coses que no ens podem perdre, com l’albada des del far del Cap de Creus. O des del far de Sant Sebastià.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.