Opinió

De reüll

La llengua del veí

Una de les maneres més efectives per acostar-se a un altre país, per intentar desentrellar-ne la complexitat i estrènyer-hi el vincle afectiu és el coneixement de l’idioma de la seva gent. És una cosa que tots hem pogut comprovar en algun moment. No és estrany, doncs, que els tractats d’amistat i cooperació entre estats –com el que l’espanyol i el francès van segellar dijous passat a Barcelona– recullin el foment de l’aprenentatge mutu dels respectius idiomes a través, per exemple, de la mobilitat d’estudiants i professors. Ara bé, tampoc ens estranya gaire que, en el text signat amb tota pompa per Sánchez i Macron al Museu Nacional d’Art de Catalunya, els intercanvis es redueixin al castellà i al francès. Cap menció explícita en tot el document al català –encara que sigui l’únic idioma amb arrels a totes dues bandes del Pirineu– i només un vague compromís de “fomentar l’aprenentatge de la llengua del veí i el seu ús en la vida quotidiana en els espais transfronterers”. Potser no s’han parat a pensar que, en aquest cas, la llengua dels dos veïns sigui la mateixa. Els fets parlen per si sols i el que queda clar és que no es pot promoure un actiu cultural propi si, realment, no el consideres com a tal i mereixedor de la seva projecció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.