Algú ha de fer la feina

Vostè creu que salvarem la llengua?

-Home –li dic–, ho hauríem de fer. Si no, qui ho farà?

-Però com? Jo tenia fe, fa anys, quan vam tenir català a l’escola, català a la televisió, català als cartells del carrer, català als diaris. Fins i tot català en alguns jutjats, en algun cinema... Vaig arribar a creure que caldria saber la llengua per viure al país. Però tot s’ha anat aigualint: als patis dels col·legis no el sentim i a les aules costa, la pantalla tonta ofereix centenars de canals competint per una mica d’audiència, a les ràdios canten en anglès...

-Pari, pari. Ja l’entenc. L’embranzida del primer estatut s’ha anat frenant. Tot és més difícil, certament. Però miri, a mi m’agradaria poder dir com Salvador Espriu que “hem viscut per salvar-vos els mots, per recordar-vos el nom de cada cosa”. Els milions de persones que han arribat de països llunyans, necessiten parlar el català?

-Depèn de nosaltres.

-N’està segur? I qui som nosaltres? Tinc veïns que són a Girona des dels anys seixanta. Entenen el català, però no el parlen. Ells saben que els entenem, i els és còmode que els fem “el favor” de canviar de llengua. Com l’aprendran?

-Els mateixos que hi posen voluntat, acaben parlant o escrivint un català estrafolari. N’hi posaré exemples d’ara mateix, a Girona. Al carrer Ferran Puig, una botiga anuncia veles (per espelmes); a la plaça del mercat, mongeta verda (per mongeta tendra); en una parada d’un hortalà exposen pepinos (per cogombres); a diversos establiments tenen xocolata calenta o a la tassa (per xocolata desfeta); en un gran supermercat, dàtils sense os (per sense pinyol) i un restaurant del carrer Ciutadans proposa ous fregits (per ous ferrats).

- Això és fruit del traductor de Google, imagino.

- Evidentment. Gent de bona fe. I què hi podem fer?

- Potser, dic jo, caldria una campanya com la que, anys ha, van fer els de l’Adac, oferint música catalana a les parades de fires...

-Exacte. Veu? La bona voluntat arriba sovint més enllà que les lleis. Qui s’hi posa?