‘Senectus ipsa est morbus’

Ho escriu Publi Terenci Àfer, el segle segon abans de la nostra era: la vellesa és, per ella mateixa, una malaltia. I Sèneca, al segle primer, rebla el clau dient que la vellesa és una malaltia incurable. Em ve a tomb perquè últimament, i sobretot per causa de la covid i les seves llargues, emprenyadores seqüeles, amb dos amics barcelonins amb qui m’escric acabem (i comencem!) massa sovint parlant de malures, amb les quals, ho dic per endavant, l’única solució és tenir-hi més paciència que la que té un suís al Vaticà. Perquè voler lluitar-hi en contra deu ser com apuntar l’escopeta cap a un ocell que no es veu. Ara, aquella banal fórmula de cortesia mútua “Com vas? Com estàs?”, per a nosaltres s’ha convertit en una pregunta mèdica. En els anys bons passats avall, podia fer sense problemes tres feines a la vegada. Ara, en canvi, pel camí n’oblido una immediatament i deixo de banda la segona per concentrar-me en la primera. S’ha acabat l’època dels gestos ferms i precisos, de les conclusions ràpides, ara tot va molt més a poc a poc. He de tenir cura amb tot o quasi tot i, per pura prudència, em cal mirar tothora on poso els peus, perquè caure cada vegada és més fàcil. Un capellà d’aquells d’abans em diria que, amb l’edat, cada vegada soc més a prop del cel. Però, ves per on, cada vegada me’l miro menys, perquè he de mirar a terra com si fos un pertinaç caçador de bolets o un cercador de cargols. Se m’han anat acudint una sèrie de compromisos o maneres de ser i actuar, però sense voler prendre-les al peu de la lletra tampoc, perquè no n’hi ha cap necessitat. Es tractaria més aviat d’uns principis on inspirar-me per no resultar massa pesat envers els qui m’envolten, i conservar la bona jeia malgrat tot. Per exemple: no queixar-me mai de res perquè, entre altres coses, queixar-se és del tot inútil i malaguanyat. Conservar la ironia i el bon humor, però siguem modestos: vull dir esforçar-me a conservar ironia i bon humor. No aïllar-me perquè ara xerrar amb amics i coneguts és, més que un mitjà de comunicació, una prova d’existència. Afegir coses al tren-tren diari: una diversió, una amistat, una ocupació, una nova salsa italiana per a la pasta... I així anar fent, com en Met de Ribes, però una mica millor –sempre que es pugui, oidà.