Quins números fan?

Continuant la línia tradicional de la política espanyola, han fet allò que havien dit que no farien: han augmentat els preus d’aquells productes i serveis que accentuen precisament la inflació. Ja tenim la gasolina més cara del món. Aquest sol fet hauria d’incorporar a la Galeria d’Espanyols Grotescos els senyors que ens parlaven tan satisfets de la “secular amistat amb els àrabs”. A França l’han augmentada sis rals. Aquí, nou pessetes.

Una de les característiques dels augments espanyols és que no miren gens prim. Tenim sempre la sensació que es fan a bultu, mira, tu, apugem-ho nou pessetes, que és gairebé com si fos deu però no es nota tant. Com les botigues que anuncien camises a 999 pessetes. I deu duros el butà i un 25 per cent els avions... Els francesos, en canvi, decideixen d’augmentar la gasolina normal i la súper onze cèntims de franc, el gas-oil, només sis cèntims, i el fuel cinc. Vaja, un pensa que hi ha algú, a França, que s’hi pensa una mica, que examina a fons el problema i que l’augment és, en definitiva, l’augment just que cal. Es discuteix si un producte s’apujarà un dos setanta o un dos setanta-cinc per cent, no fa l’efecte que diguin: “Mira, tu, arrodonim-ho en un tres per cent”. Aquí, els augments de sis rals ja no compten. Els salts inflacionaris que fem són rècords olímpics.

Això sí, tenim una pesseta “forta”, de manera que la situació és delirant. Quan vingui la devaluació n’hi haurà per a llogar-hi cadires.

El veritable invent econòmic d’aquest govern és el bingo, però l’eufòria del bingo no ha durat tant com se suposava. Suposo que la gent s’ha cansat de perdre, i la majoria d’aquestes “sales recreatives” no funcionen pas com fa un any. Durant una temporada ha servit perquè el Club Cultural de Can Torretes o la Penya del Dòmino de Sant Miquel, que “llogaven” el seu nom perquè l’utilitzés una empresa explotadora de bingos, rebessin uns cèntims mensuals que els han permès de pintar el local o pagar les factures pendents. Això és positiu. Els jugadors de bingo han subvencionat una colla de centres d’activitats desinteressades i economia modesta. Que d’un bingo se’n digui una “sala recreativa” no és altra cosa que una mostra més de la hipocresia oficialitzada.

Fins i tot el Reial Cercle Artístic sembla que s’ha decidit a instal·lar un bingo per tal d’ingressar algun caleret. Que una entitat que ha evolucionat tan poc faci aquest pas és alliçonador. Crec, d’altra banda, que si efectivament l’instal·la és probable que hagi fet tard, llevat que funcioni l’esnobisme d’un bingo d’etiqueta, perquè en aquesta ciutat hi ha gent per a tot.

Tal com van les coses, potser el que caldria fer és instal·lar un bingo al ministeri d’Hisenda, un altre al ministeri d’Indústria, etc., etc. Al capdavall, tenim la impressió que el govern Suárez ja és una mena de “sala recreativa” que a base de vendre cartronets va sobrevivint gràcies a la il·lusió de la gent. La gent, però, es va desanimant en veure els números que surten...