‘Summertime’

Arriben unes noves “ombres d’estiu” i, en aquesta ocasió, no s’hi faran només presents pel·lícules, sinó també cançons, pintures, relats i potser poemes. Amb aquesta idea al cap, allò primer que em va revenir va ser Summertime. No sabria dir si amb el lament malenconiós de Billie Holiday, la lluminositat d’Ella Fitzgerald expandint-se amb l’orquestra de Louis Armstrong o l’esquinçada gamma vocal i emocional de Janis Joplin. Ho dic perquè són les que més recordo entre les infinites versions d’aquesta cançó de bressol que George Gershwin va compondre per a l’òpera Porgy and Bess (1935) amb llibret del seu germà Ira i de l’escriptor DuBose Heyward, autor de la novel·la homònima publicada el 1924 que, tenint com a protagonista un afroamericà amb les cames paralitzades enamorat d’una dona a qui vol alliberar de la xarxa d’un proxeneta, és al principi de tot. Això perquè abans de l’òpera, en què Gershwin va pouar de la musica popular afroamericana amarant-la de jazz, el mateix DuBose Heyward va fer-ne una adaptació teatral amb la seva esposa Dorothy. Més tard, el 1958, va arribar el film dirigit per Otto Preminger i protagonitzat per Sidney Poitier (Porgy) i Dorothy Dandridge (Bess).

Al port de Charleston, davant de l’Atlàntic en el sud profund dels EUA, una dona (Clara, sempre esperant el seu home, pescador) canta al seu nadó Summertime: “És l’hora de l’estiu / i la vida és fàcil. / Els peixos salten / i el cotó està alt.” La vida no és gens fàcil i el cotó no és a la ciutat, però es divisa a l’horitzó dels camps de Carolina del Sud, on es recull en condicions que segueixen essent pròpies de l’esclavitud. Summertime: sents la calor de l’estiu i una bellesa lànguida.