Monsalvatje, el solitari
Va morir als quaranta anys, i això ja va en contra de la posteritat, però també va ser un autor sense gaire obra
Si el noucentisme va tenir a Girona, terra de militars i capellans, alguna possibilitat d’arrelar, va ser gràcies a Xavier Monsalvatje. És un dels intel·lectuals menys coneguts i el més influent, per la seva vocació feliçment transversal, d’aquella generació que ha sustentat durant més de cent anys el mite de la Girona culta, tot i que, ben mirat, no va anar més enllà d’una desena d’exposicions, uns quants jocs florals i el bé de déu de cases que va projectar o reformar l’arquitecte Rafel Masó. Va morir als quaranta anys, que avui és gairebé una darrera floració de joventut, i això sempre va en contra de la posteritat, però sobretot va ser un autor sense amb prou feines obra, que encara perjudica més el reconeixement: unes quantes pintures, no pas brillants; uns quants llibres de poemes, la majoria tocats de simbolisme parnassià, i uns quants mobles que amb paciència franciscana va concebre i tallar per a la intimitat de la llar, aquesta cosa tan noucentista i tan recollideta, dels quals, però, si no fos per l’exposició que fins al 4 de novembre li dedica la Fundació Masó, potser no hauríem sabut mai res. És poca cosa per sostenir una autoria gloriosa, si s’exceptua la seva obra pòstuma, aquelles Proses del viure a Solius, escrites en el retir de la convalescència, quan encara hi havia esperances de viure, i aquella magnífica promoció turística que va regalar a la ciutat el 1917, juntament amb Joaquim Pla, al seu llibre més rodó, Terra de gestes i de beutat. És, a pesar del títol, tirant a carrincló (una altra feblesa noucentista), un dels millors llibres que s’han escrit sobre la ciutat, tot sigui dit, perquè hi ha la joia i la contrició, tan gironines d’altra banda, i a sobre fabulosament descrites. Per què ens recordem tan poc de Monsalvatje, doncs? L’exposició de la Fundació Masó, de la qual ha tingut cura Josep Pujol i Coll, el seu biògraf, ens en dona algunes pistes: una ullada als seus exlibris, als mobles, a les pintures, als artistes que va promocionar, des de Fidel Aguilar a Celso Lagar (tot d’engrunes juntes que fan una obra deliciosa), i tindrem el perfecte retrat del “solitari” que predicava Eugeni d’Ors: el savi que, des dels marges, aglutina adeptes per construir una civilització enfront de la carcúndia habitual. No va tenir continuadors.
