El tresor s’ha de merèixer
Cap prospecte de viatges no m’ha persuadit encara de sacrificar ni un sol estiu lluny de la Costa Brava
D’aquí a poc, enyorarem l’escalfor i la llum de l’estiu, que ens venien regalades, sense necessitat d’anar a la quinta forca en un vol transoceànic. La majoria de vegades, els paradisos promesos a l’altre cap de món no són sinó una interpretació en tecnicolor del tipisme més banal, servit en circuit tancat a través de complexos turístics que reprodueixen tots els ingredients de l’infern ja conegut (la massificació, el mal gust, les cues, fins i tot cert tracte vexatori) i, en canvi, no procuren cap dels seus beneficis (la proximitat, la llibertat de moviments, la resurrecció dels records, la bellesa que, a pesar de tot, encara s’arrapa a alguns paisatges que crèiem perduts). Si dic la veritat, cap prospecte de la millor agència de viatges no m’ha persuadit encara de sacrificar ni un sol estiu lluny de la Costa Brava. Aquí ho tenim tot, inclòs el que no ens agrada: les construccions monstruoses del franquisme (no pas a tot arreu); la falta de moral amb què se n’hi continuen projectant en democràcia, fins i tot en paratges protegits; la precarietat d’algunes carreteres que perpetuen les “caravanes” de la infància; l’especulació immobiliària que ha desterrat petits propietaris per crear-hi urbanitzacions i palauets de vacances per als milionaris d’aquí i de fora. Encara hem d’aprendre a estimar la costa que ens toca més de prop (que ens toca en el sentit de la proximitat i, sobretot, dels afectes) d’acord amb la màxima que expressa Albert Serra a Un brindis per Sant Martirià: “Que no us sembli una paradoxa: es necessita resolució per perpetuar la festa.” En lloc d’això, molts estiuejants amb qui coincideixo cada any s’hi passegen estranyament malhumorats. La mestressa d’un restaurant arran de platja m’explicava que alguns arriben a dinar ja enfadats; protesten per tot, perquè els ha costat aparcar, perquè fa vent, perquè la carn no està ben cuita o massa feta, perquè han servit abans la taula del costat. Alguns energúmens confonen els cambrers amb criats, i els tracten com a éssers inferiors i no com a assalariats que, sense lleure estival, a sobre han de consolar els altres de malgastar el seu com si les vacances fossin una feina a acomplir, i a sobre mal feta. Sí, s’ha de ser resolutiu, i també amable, per merèixer la festa.
