Impostos i taxes
Estaria bé que el ciutadà rebés el cost sobre el qual es genera la taxa d’un determinat servei
Acabo de rebre l’impost segregat per la recollida de residus urbans. No discutiré la necessitat de la taxa ni d’alguns impostos perquè són la base dels drets ciutadans i també de molts dels serveis essencials. En el cas de la taxa de l’aigua, paguem per unes pèrdues d’un sistema de distribució ineficient, prop del 20 per cent, del qual és responsable el titular del servei, no l’usuari. L’increment de la taxa d’escombraries es justifica pels costos reals però, alhora, la paguem dues o tres vegades. La recollida dels envasos lleugers, que el productor genera i que acabem pagant tots amb el preu final del producte comprat, la tornem a pagar amb la taxa de recollida de residus. Això si el servei fos eficient. Però si l’esguerres i no els poses en el contenidor groc pots, fins i tot, rebre una sanció. En l’impost de béns immobles es grava el dret a l’habitatge i en el d’obres el seu manteniment. És una contradicció quan es tracta de treure habitatges al mercat de lloguer però que provoca l’efecte contrari quan els petits propietaris de rendes antigues valoren l’opció de venda o, el que és pitjor, abandonen el seu manteniment. La taxa d’obres i serveis, per obra menor, es tramita electrònicament i es dona resposta després de molts mesos. És un procés automatitzat, que té un cost ínfim per la simplicitat del procés. En aquest cafarnaüm, de taxes i impostos, tot s’assembla per al ciutadà comú. Altres exemples: les que apliquen les funeràries per enterrar un difunt i que recauen sobre els vius són una forma d’oxímoron ben estrany. Estranys també són els impostos per rendes del treball als jubilats que no treballen. Tot plegat taxes i impostos que són com l’energia és al cotxe, sense ells no funcionaríem. Altres parlen d’afany recaptatori, com les sancions, però això ja és un altre debat. Però com que fa massa temps que estem en una anòmia col·lectiva, podem dir allò de “paga, que és gata” i seguim pedalant sense que passi absolutament res. Segons el diccionari de la llengua catalana, la taxa és una forma d’impost pel finançament dels costos que genera un determinat servei. Uns costos que els ciutadans desconeixen. Estaria bé que, de la mateixa manera que va fer en el seu moment la Seguretat Social, el ciutadà rebés el cost sobre el qual es genera la taxa d’un determinat servei i així, probablement, pagaríem amb més convicció.
