Opinió

De set en set

Un dia de partit

Cada vegada que quedo amb la mare, li ve un atac de tos. No m’ho prenc com una cosa personal, perquè li passa amb tots els fills i, a més, ella sempre s’afanya a dir que és perquè no ha parlat amb ningú en tot el dia i la gola se li asseca. A vegades, tossim totes dues, com avui, que ens hem trobat al cafè del poble com cada dissabte que el meu fill juga a casa i fem temps abans no comenci el partit. No ens hem pogut dir gaire res, entre estossec i estossec, perquè estàvem ocupades buscant els mocadors de paper a la bossa, oferint-nos caramels de regalèssia o canviant la cadira de lloc perquè no ens toqués el sol de cara. A vegades, semblem àvies totes dues. Quan és l’hora del partit, sovint l’agafo de bracet mentre anem cap al pavelló, però per més que m’hi aplico, no aconsegueixo aquella unitat perfecta que formaven amb la seva mare quan anaven de passeig, plegant el colze a l’altura justa per acollir-se l’una a l’altra sense que semblés que s’hi repenjaven. A vegades, li dic que no en sé prou, i riu, perquè és així de brillant i generosa. Quan riu, sempre és més jove que jo. No és que ho sembli: ho és. Té el riure cristal·lí d’una criatura. De fet, ens portem poc més de vint anys, el temps que separa algunes germanes arribades a deshora, i sospito que me n’aprofito una mica, com si fos la petita, la consentida, la que necessita un braç on agafar-se per no caure. Durant el partit, desembolica dos o tres caramels més; jo bec aigua d’una ampolleta a glopets, com dues àvies, ben bé, que ofeguen la felicitat de veure créixer els fills i els nets entre estossec i estossec.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.