Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Identitat

D’aquí a pocs dies començaran a fabricar-se a Espanya cigarrets de dues marques nord-americanes molt conegudes. S’assegura que el tabac vindrà dels Estats Units, o sigui que el producte serà “autèntic”.

És un fenomen que s’està generalitzant, segurament per costos de salaris, organització comercial, etc. Avui es poden comprar a Londres jerseis anglesos, de pura llana anglesa o escocesa, que duen una etiqueta que diu: “Fets a mà a Hong-Kong”.

A vegades no és un problema de mà d’obra barata, sinó més difícil d’entendre: fa anys, un amic meu comprà al Congo o a Uganda, no ho recordo exactament, una peça de roba de color molt llampant, típicament africana… que duia una marca de fàbrica de Sabadell.

Res d’això no és falsificació, és clar. Si es juga net –respectant la qualitat de la matèria i indicant el lloc de fabricació o d’envasament– no és altra cosa que una prova de la progressiva tendència a la transfusió universal. Anem a Alemanya a comprar màquines de retratar japoneses, i a París es troben robes de l’Índia a molt bon preu. Si no hi posessin traves, aquí tindríem excel·lents cotxes europeus més barats que els espanyols, que són estranyament uns dels més cars d’Europa.

Una cosa és importar, o fabricar aquí un producte amb la mateixa qualitat i el mateix rigor que en el país d’origen, i una altra la confusió; i encara una altra cosa, l’engany.

La confusió neix sovint d’unes etiquetes –en camises, per exemple, o en algunes peces de mobiliari– que duen un nom italià, o estranger en general, sense cap altra indicació de procedència. A vegades és un nom desconegut, però també pot ser una marca famosa o de moda. Són peces fabricades aquí, en el millor dels casos d’acord amb un patró o disseny estranger, i sovint sense cap altra connexió amb el producte original que el fet d’haver comprat el dret d’aplicar la marca estrangera prestigiosa a un producte del país, que no sempre té el mateix nivell. La frontera entre la confusió i l’engany és boirosa, i no em refereixo als aspectes legals, que solen quedar salvats. Em refereixo a una confusió social, si voleu dir-ho així, o a la pèrdua de respecte per la clara presentació de les coses i dels valors.

El cas d’algunes begudes és significatiu. Marques estrangeres reconegudes universalment emparen a l’Estat espanyol uns líquids que aquí no tenen les mateixes característiques que en el país d’origen. En una lletra més o menys petita es confessa que el producte ha estat fabricat en una de les nostres ciutats per concessió o amb llicència de la firma anglesa o francesa. Però en algun cas s’arriba a admetre que una ginebra acreditada arreu del món aquí no es destil·li d’alcohol de cereals, com és del cas, sinó d’alcohol qualsevol. És la degradació corresponent al tradicional i despectiu “pour l’Espagne et le Maroc”, perquè a Europa això no es tolera.

La crisi d’identitat, o potser dit més exactament: l’acceptació de la identitat dubtosa en la vida quotidiana, està molt vinculada –casualment?– a la crisi d’identitat en àmbits més transcendents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia