Opinió

El factor humà

Immigració, amb ‘e’ d’esperança

La qüestió migratòria és clau per entendre la Catalunya dels 8 milions, un país sobre el qual cal pensar, reflexionar

Hi va haver un temps en què els alemanys havien de fugir del seu país, per necessitat, per aquest neguit de l’ésser humà de voler prosperar sempre. És un fenomen del segle XVII, un procés dur que els seus protagonistes van arribar a condensar amb tres paraules; tod, leid, brot. Sí, els alemanys que emigraven al Brasil passaven per un primer trànsit terrible que sintetitzaven en la paraula mort, per un segon grau d’adaptació al nou país que definien com a pena i els que superaven un i altre estadi assolien, finalment, el tercer nivell; el pa.

Hi ha un home que, quan se li pregunta pel fenomen de la immigració a Catalunya, es remunta a aquest episodi migratori del segle XIX entre Europa i l’Amèrica del Sud per fer entendre com de complicat és el procés de marxar lluny de casa a guanyar-se la vida en un país on tot és nou, desconegut. I té tot el sentit que ho faci, perquè és una de les persones d’aquest país que millor coneix la realitat germànica i que més i des de fa més temps ha pensat sobre la qüestió migratòria.

Saber i pensar, vet aquí la qüestió.

Al seu despatx de l’Esquerra de l’Eixample, damunt d’una cadira, Jordi Pujol i Soley hi té una carpeta voluminosa on a la portada hi ha escrita la paraula immigració. És un material per documentar una conferència sobre la matèria, que li balla pel cap de fer. A les seves mans, un altre material, en forma de llibre titulat La immigració, problema i esperança de Catalunya, editat la tardor del 1976 per divulgar una conferència que el mateix Pujol va fer a l’Hospitalet de Llobregat el març d’aquell mateix any. Va ser una intervenció trenada a partir d’uns textos que havia escrit quan encara no tenia 20 anys, reflexions sobre una qüestió que sempre l’ha preocupat. Molt.

Del 1976 al 2024 amb el nexe de dues idees de conferència sobre la immigració, que vol dir no deixar de pensar mai sobre un dels temes més importants que històricament ha hagut d’afrontar el país. Una qüestió que avui és plena actualitat en el debat polític, un debat pervertit perquè es dispara contra el foraster en una presumpta defensa del país, quan fer-ho equival a disparar-se un tret al peu, un altre a la cama i encara un darrer al cor d’una societat que ha estat, és i serà sempre d’acollida.

Pujol és conscient de la complexitat d’haver passat de la seva Catalunya dels 6 milions a l’actual, que supera els 8. Un problema agreujat pel fet de ser un país petit, de poder polític limitat i una identitat nacional en perill. Un país sobre el qual penja el vaticini, com una maledicció, que un alt dirigent del PP li va fer un dia; “Amb la nostra política i la immigració que ara us vindrà, en 40 anys del català ningú se’n recordarà.”

Això és un fet, i un risc, però Pujol no es fa enrere, ni torna a la cova, a defensar-se a pedrades. Des del despatx reflexiona que és positiu pel país promocionar els que han arribat de fora. El president Montilla és un exemple d’aquesta idea. Pujol parla d’immigració com a problema, però també, com esperança. La paraula esperança sempre present, com a vehicle per sumar els que han vingut de fora al projecte col·lectiu de país. I lligat a això dues idees: “Una societat cofoia de catalanitat, no m’interessa.” I la segona: “Cal que Catalunya actuï d’una manera que tenir esperança estigui justificat.” És una frase, però podria ser una bandera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia