El pastor luterà alemany Friedrich Niemöller va ser un activista antinazi que, un cop alliberat d’un camp de concentració, va fer un sermó el 1946 que després es va convertir en un poema conegudíssim: aquell que comença dient: “Quan els nazis vingueren pels comunistes / No vaig aixecar la veu/Jo no era pas comunista”, i acaba així: “Quan vingueren per mi / No quedava ningú, per protestar.” Es podria parafrasejar pel que fa al cas de Pedro Sánchez, en un to menys capellanesc i més col·loquial, ateses les circumstàncies: “Quan els policies van apallissar ciutadans catalans a tort i a dret el 17-O / No vaig fotre res / Perquè no era un ciutadà català. / Quan els jutges van empresonar la meitat del govern català i van obligar la resta a exiliar-se / No vaig fotre res / Perquè no formava part del govern català. / Quan el govern central va abolir el govern català mitjançant el 155 / No vaig fotre res / Per la raó explicada al vers anterior. / Quan la gent d’un poble de Sevilla va afusellar una efígie de Carles Puigdemont / No vaig fotre res / Segurament perquè no era el meu president. / Quan els jutges i el CNI van intervenir els mòbils dels polítics catalans i les seves famílies, il·legalment / No vaig fotre res / Perquè ni jo ni la meva família érem catalans i per tant no teníem els telèfons intervinguts. / Quan els jutges i els mitjans espanyols van començar a titllar milers de catalans de terroristes / No vaig fotre res / Perquè no soc ni mai no he estat ni català ni terrorista. / I quan uns jutges ultradretans van acusar la meva dona de corrupció basant-se en unes notícies gens confirmades provinents d’uns mitjans també ultradretans / Em vaig adonar, per fi, que l’Estat espanyol és controlat per una colla de neofranquistes no elegits instal·lats al poder judicial, en bona part als mitjans de comunicació, als serveis d’intel·ligència i a les forces d’ordre públic. / I que el fotut soc jo. / Tant com els catalans / O gairebé.”