El sistema judicial prohibeix avui que dues persones expliquin davant de la Prefectura Superior de policia, al número 43 de la Via Laietana, en què va consistir el seu pas per les garjoles d’aquest edifici. Es considera que el fet que dues-centes persones s’apleguin al carrer per escoltar els relats sobre l’experiència viscuda per Montse Milà i Josep Molins a principis de 1971 pot constituir una acte il·legal en el marc del procés electoral vigent. Aquestes són les dues històries sobre les quals la Junta Electoral i el TSJC apliquen avui la sordina:

La Montse Milà va ser detinguda en un cop policial contra els obrers de La Maquinista. Era el febrer de 1971 i a l’Estat espanyol es vivia sota l’estat d’excepció, que permetia a la policia política fer i desfer encara més del que habitualment feien i desfeien. Primer va caure el seu marit, a qui els companys de La Maquinista coneixien com “el cubanito” per la seva veu profunda i greu, i després va ser detinguda la Montse. “Van venir a buscar-me a casa”, recorda.

Això passava un dissabte, i al cap de dos dies, quan la parella ja en feia dos que dormien als calabossos de Via Laietana, el cop policial contra La Maquinista es va ampliar amb vuit detinguts més. Milà no va ser víctima de tortures físiques, però el simple fet de passar-se disset dies al forat d’un calabós, “sempre amb por al que ens podien arribar a fer”, és un greu maltractament psicològic

Del seu pas per aquell subterrani enreixat, la Montse en recorda dues coses. En primer lloc “la solidaritat” que es va establir entre les dones que compartien cel·la, un grup heterogeni on van coincidir des d’una gitana fins a una dona elegant que procurava mantenir-se al marge de la resta, estudiants, una noia que estava ficada en tripijocs de droga... En segon lloc, Milà recorda la brutal imatge d’un detingut que era transportat a pes de braços per dos policies, ja que l’home no es podia sostenir de la pallissa que havia rebut. “Tenien por que se’ls morís a Via Laietana, es van posar nerviosos i se’l van emportar a un hospital”, explica.

El gener del 1971, pocs dies abans que la Montse passés per la prefectura, hi va estar detingut en Josep Molins, l’altre testimoni silenciat avui. Aleshores Milà acabava els seus estudis de teologia al seminari, i un amic que militava en una organització marxista leninista li va demanar ajuda. S’hi va prestar perquè no era el primer cop que donava suport a gent compromesa políticament.

Però en aquella ocasió la cosa va anar malament. “Vam anar a un pis de la Barceloneta, que es volia netejar després d’una caiguda, i quan vam arribar ja ens hi estava esperant la policia, amb la pistola a la mà.” Molins, el seu amic i la companya d’aquest van passar disset dies als calabossos. “Jo vaig rebre alguna hòstia en entrar, però després el tracte amb mi va ser suau i només recordo la tortura psicològica de tants dies tancat.” El seu amic, Josep Parra, sí que va rebre de valent, i també en el terreny judicial, perquè el TOP li va imposar una condemna de cinc anys, mentre que ell va ser absolt.

Hi ha un epíleg singular en el cas de Molins: “A Via Laietana ens tenien aïllats. Cap al final van fer una batuda contra homosexuals i en van tancar un pilot. A mi em van posar amb ells i així vaig passar a tenir companyia.”

I això és tot, però això avui està prohibit que sigui explicat.