Articles

Espanya radial, Catalunya transversal

“Sense un Estat al darrere, però amb els mitjans privats per fer-ho, Catalunya ha seguit el model britànic de creació d'infraestructures del transport”

España, capital París és el nou llibre de Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona. És un volum documentat, rigorós i de lectura molt recomanable sobre la política de transports i infraestructures de l'Estat espanyol des de començaments del segle XVIII fins ara. El llibre demostra amb claredat i contundència que, després de la Guerra de Successió, la monarquia borbònica va voler copiar la xarxa francesa de comunicacions. El mirall era França, perquè era l'origen de la família reial i perquè representava l'avantguarda en la construcció política de l'Estat. Per això des de Madrid se'n van imitar l'estructura política, cultural i de comunicacions. I si l'hexàgon francès estava dissenyat com una xarxa local i provincial al servei de París, a Espanya era Madrid la que s'havia de convertir en “capital total”. I aquesta política radial que va començar amb les carreteras de postas de Felip V, es manté fins als nostres dies, amb la gestió actual dels aeroports de l'Estat, centralitzada a Aena, o la xarxa radial de l'AVE. Entremig, Bel descriu amb pèls i senyals la ubicació a Madrid del quilòmetre zero de totes les carreteres espanyoles i el disseny de la xarxa de les autopistes del segle XX. La tesi de Germà Bel demostra com aquesta política centralista és totalment contrària als interessos de Catalunya –i de tots els Països Catalans, víctimes perifèriques històriques d'aquesta concepció “francesa” de l'Estat–. El nostre creixement futur depèn, en bona mesura, en convertir-nos en la porta d'Àsia al sud i el centre d'Europa a través dels nostres ports. Això és el que coneixem com a corredor del Mediterrani. Aquesta és l'aposta de Catalunya: una necessitat econòmica. L'aposta d'Espanya continua sent fer arribar l'AVE a totes les capitals de província per cohesionar l'Estat: una necessitat política.

L'obra de Germà Bel invita a la redacció d'un segon llibre, on puguem desempallegar-nos definitivament d'aquesta política espanyola que castra l'economia catalana i conèixer la història de la xarxa de comunicacions i transports de Catalunya. Sense un Estat al darrere, però amb els mitjans privats per fer-ho, Catalunya ha seguit el model britànic de creació d'infraestructures del transport. El cas britànic es diferencia del francès en el fet constitueix una malla molt espessa i pretén unir molt bé curtes distàncies. I, a més, hi té un pes important la inversió privada en canals, carreteres i ferrocarrils. Mentre que en el cas francès es construeix amb quasi nul·la participació privada –tot es paga amb diners “de la monarquia”–, a la Gran Bretanya es va creant en funció de les necessitats industrials del moment. L'arribada del ferrocarril n'és un exemple: a Anglaterra es va inaugurar la primera ruta de tren de mercaderies entre Darlington i Stockton l'any 1825 (l'objectiu principal era portar carbó des de les mines al port per poder-lo exportar via marítima); a la península Ibèrica, la primera línia va ser la de Mataró-Barcelona, inaugurada el 1848 i promoguda per interessos privats. Com que els successius governs espanyols havien fet una planificació d'infraestructures de tall radial –però, a diferència de França, l'Estats espanyol no va tenir els diners per executar-les–, a Catalunya es va anar desenvolupant una xarxa sufragada pel sector privat i que responia, òbviament, a les necessitats empresarials. Així, es van desenvolupar línies ferroviàries que pretenien unir grans places de mercat amb els centres de producció. Es van fer canals per transportar materials d'extraccions mineres, unint conques de rius navegables, ports, etc. L'únic objectiu era afavorir el sistema econòmic i el creixement. Per tant, Catalunya va anar desenvolupant un sistema viari que defugia el centralisme –de la radialitat– i que teixia el territori. No va ser mai una malla tan ben tramada com en el cas britànic, però sí que cobria molt bé el territori català. Vies de nord a sud (eix de l'Ebre), vies seguint les valls dels principals rius (eix del Llobregat…), unint les principals places de mercat i port (Reus amb Tarragona, o Manresa amb altres ciutats de l'interior de Catalunya), etc., una xarxa que prenia forma tenint en compte la capitalitat de Barcelona però sense la necessitat que tot passés a través de Barcelona. ¿És aquest el model català? ¿Descentralitzat i sense diners de l'Estat? El proper llibre es podria titular Catalunya, capital Londres.

pereprats



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.