Un Vargas Llosa gris

Tinc al davant les 12 pàgines del discurs que la Fundació Nobel va difondre el 7 de desembre amb una nota al copyright que en permetia la publicació en qualsevol diari en qualsevol llengua a partir de 2/4 de 6 de la tarda (hora sueca). Un tal desplegament s'avé del tot al motiu pel qual aquell discurs va pronunciar-se. Amb ell, el senyor Mario Vargas Llosa acceptava –segons la premsa– el premi que, finalment, l'acadèmia d'Estocolm li havia concedit després d'anys de figurar a les travesses.

No serà pas un servidor qui, en la seva insignificança, en qüestioni l'oportunitat, ni els mèrits –que bé deuen ser-hi, per provocar tant rebombori. Els premis, ja se sap –i aquest en especial–, són més l'ona expansiva de qui els convoca que no pas l'esclat comprensible de qui els rep. Això sí, es comporten com un títol nobiliari –sobretot aquest, i dispensin el matusser joc de paraules.

En fi, el senyor Vargas Llosa ja té el seu premi i la seva obra, fonamentalment, la noblesa. Perquè, no ens enganyem, és en tant que n'és l'autor que li reconeixem els mèrits.

Primer de tot, les 12 pàgines que fullejo parlen de la relació d'aquest autor amb la literatura; exactament de la pàgina 1 a la 4. Després, fins a la pàgina 8, el discurs deriva en un al·legat sociopolític que s'encavalca amb la continuació de la biografia literària inicial, que es prolonga fins a la penúltima pàgina, on començaria, finalment, l'elogi.

Aquest Elogio de la lectura y la ficción, presenta la lectura com a evasió i la ficció com una eina per fugir d'estudi. En bona lògica, a la primera pàgina el senyor Vargas ens parla de “[...] esta pasión, vicio y maravilla que es escribir, crear una vida paralela donde refugiarnos contra la adversidad” i, a l'última, que “la literatura es una representación falaz de la vida que [...] nos desagravia de los reveses y frustaciones que nos inflige la vida verdadera”. I és en bona lògica, perquè el camí que ha dut aquest assagista notable a concloure que la literatura més que una art és un somnífer és el mateix que porta a creure's divins els mediocres.