La copa del Barça

La copa que aquesta nit passa per San Mamés és la mateixa que no fa pas gaire temps es deia que no valia per a res, que era una nosa en el calendari i que el millor negoci que es podia fer era llençar-la, alliberar unes quantes dates intersetmanals d'aquest gener diabòlic i arribar sense tanta càrrega a la represa de la Champions. Alguns hi afegien que, com a molt, la copa té només l'al·licient com a segon front competitiu per als clubs que no juguen a Europa, i d'altres pronosticaven el descens a segona de l'equip modest que gosava posar els peus en els quarts de final del torneig del KO: «Aquests pagaran en la lliga haver arribat tan lluny en la copa.» Es parlava de regenerar la competició fent que el campió anés a la Champions, i també de copiar el model del bàsquet, inviable en el futbol des del moment que és sagrat no jugar dos dies seguits. Enmig de tots aquests debats, fa dos anys va aparèixer Pep Guardiola, va dir que aquí no es llença res, el Barça la va guanyar i es va descobrir una nova dimensió de la copa: ningú pot dir que ho guanya tot si no guanya també aquest títol. L'eliminació fa un any en els vuitens encara va afegir un altre motiu per revalorar la copa. La planificació està feta pensant en els dos partits per setmana, i quatre setmanes de partit únic fan perdre ritme competitiu i obren més distàncies entre titulars i suplents. En dos anys, aquella copa en estat de descomposició ha passat a ser la copa revitalitzada pel Barça, un terme segurament tan extremat com ho era dir que no la volia guanyar ningú. Ni abans cap entrenador botava d'alegria quan el seu equip era eliminat, ni aquesta nit Guardiola deixarà de fer alguna rotació de les habituals en aquesta competició. Hi ha coses essencials de l'esport que hauríem de tenir clares més enllà del Barça. Que l'esportista, si ho és de debò, vol guanyar tot el que juga. Quan els practica el Barça, els valors universals són més fàcils de fer entendre.