PLAÇA MAJOR
El timbaler de Tunísia
Perquè és ben tradicional i propi dels règims conservadors mutar allò que és just en allò que es mou per conveniència
Tal com vaig anar a Tunísia a buscar Cartago i en vaig tornar amb un timbal islàmic del mercat de Kairouan i l'experiència d'un aiguat tràgic al desert de Tozeur –on van desaparèixer quatre espanyols arrossegats al precipici per un uadi torrencial irrefrenable–, la notícia de la fugida de Tunis del president Ben Alí hauria d'abocar-nos –si el món fos just– al destí irremeiable de les dictadures; de les dictadures democràtiques, entenguem-nos.
Però el món és com és, i aquests dies que el Timbaler del Bruc toca el bombo a les sales dels cinemes i que el senyor Sarkozy nega el pa i la sal a la família del president francòfon derrocat i la convida a abandonar l'hotel del parc d'Eurodisney on s'hostatjava, la justícia es digitalitza amb uns efectes especials hipnòtics –tradicionals i conservadors, d'altra banda–.
Perquè és ben tradicional i de règim conservador mutar allò que és just en allò que es mou per conveniència. Ja sigui utilitzant com a substància narcòtica les velles metàfores literàries com les modernes i lloades tècniques de la comunicació audiovisual i cinematogràfica. Ja se sap –i això hauria d'ensenyar-se a les escoles i a les audiències– que traient el significat de les coses el folklore arrossega les persones a l'abisme de la mort insondable de la desmemòria.
Em diuen que el timbaler que ressona a les sales dels cinemes no respon sinó als paràmetres dels moviments de l'acció visual i sorollosa, i llegeixo als diaris, escolto a les ràdios i veig a les televisions que el moviment estudiantil i de joves ha fet tombar el dictador i que el món ja se'n delia.
I recordo que durant aquell viatge frustrat per trobar Cartago hi havia penjats als fanals de les grans avingudes farcides d'hotels i altres complexos turístics unes grans banderoles –a la manera d'aquí– que incitaven els tunisencs a votar Ben Alí i a la continuïtat dels anys de pau i de prosperitat que Europa i el món beneïa. I encara veig, penjat al prestatge més alt de la biblioteca de l'estudi, que aquell souvenir continua esperant algun timbaler que el bombi.
