Martí Anglada
“¿És que el periodisme no té res a veure amb l'intent d'assassinat de la congressista Gabrielle Giffords als Estats Units a mans d'un extremista del Tea Party?”
Ho deia l'altre dia en aquestes mateixes pàgines el cap de l'Avui.cat, en Jordi Palmer: “El Twitter, que primer tot just servia per intercanviar impressions amb els amics sense que se n'acabés d'entendre gaire la utilitat, ara ja és una font informativa acceptada per la professió”. Jo també he pujat al tren del Twitter i he descobert un nou món de reflexions, de recomanacions interessants i una nova immediatesa en la comunicació molt útil per a la gent que vol estar informada al minut. El problema és que a mesura que passo més hores llegint articles i comentaris referenciats al Twitter, dedico
menys temps a llegir llibres. Com més missatges d'un màxim de 140 caràcters m'empasso de forma immediata i compulsiva, menys espai em queda per a les reflexions necessàriament més completes i reposades d'un bon reportatge de premsa de cap de setmana. Ja fa temps que som víctimes de l'excés d'estímuls comunicatius. El llenguatge de la publicitat –que busca respostes ràpides a missatges curts i simples– ha guanyat la batalla al llenguatge divulgatiu. Que ho preguntin als mestres, que han de fer mans i mànigues per cridar l'atenció d'uns alumnes estimulats només per la televisió i la Wii! Que ho preguntin als directius de les televisions privades, que han renunciat als programes de debat i entrevistes en horaris de màxima audiència perquè els espectadors no aguantem més de mig minut veient un senyor parlant sense fer zàping!
No descobreixo res, ja ho sé. Giovanni Sartori a Homo videns ja ho apuntava, Umberto Eco ho teoritzava als anys vuitanta i Al Gore a L'assalt a la raó actualitzava aquest mateix pensament a principis de la dècada passada. Però aquests dies, no puc deixar de revisitar aquestes reflexions entorn del periodisme en llegir els homenatges dedicats a Martí Anglada en articles de premsa, blocs d'internet –o al mateix Polònia, amb Angela Merkel encapçalant una improvisada festa de comiat del veterà corresponsal–. Per no incomodar-lo, m'estalvio els elogis públics a qui ha estat durant tant de temps amic, mestre i referència professional inevitable en tots els meus anys de professió. He gaudit i patit a parts iguals dels seus consells i exigències com a cap d'Internacional de TV3. I crec que això ho podrien dir molts més periodistes joves a qui en Martí ens ha transmès els valors del periodisme que ell també va rebre d'Horacio Sáenz Guerrero o de Carlos Nadal, que des de La Vanguardia van establir les bases del que són avui totes les seccions d'Internacional dels mitjans de Catalunya. En Martí va ser un innovador des del primer moment: és un dels primers que van fer cròniques internacionals en català i per a televisió. Encara que avui això sembli normal, no ho era als anys vuitanta, quan ell va inaugurar la primera corresponsalia de TV3 a Washington. A la nostra professió, la premsa escrita i la llengua castellana eren les divises pròpies de qui volgués fer periodisme de prestigi. En Martí va superar aquest obstacle i ens va facilitar el camí als que veníem després. Escrivia Vicenç Villatoro a l'Avui fa uns dies: “Les seves cròniques més recents són lliçons de què passa, però també lliçons de com explicar què passa. De vegades mitifiquem, amb raó, les velles generacions de periodistes que ha donat aquest país. En Martí Anglada és de la mateixa fusta. De la millor. A TV3 ha marcat estil i hauria d'haver fet escola.”
Doncs sí, en Martí Anglada ha fet escola. La recepta del seu èxit és la capacitat d'explicar la complexitat del món en el format que exigeixen els nous temps. I això no és fàcil. Però és imprescindible. Sense rigor i honestedat ens quedem orfes per fer front al bombardeig de missatges interessats que rebem contínuament. I que en una situació de crisi com l'actual, poden ser encara més perillosos. ¿O és que el periodisme no té res a veure amb l'intent d'assassinat de la congressista Gabrielle Giffords als Estats Units a mans d'un extremista del Tea Party? ¿O l'opinió pública no té res a dir sobre la pretesa amenaça del dèficit de les comunitats autònomes respecte de l'Estat espanyol? ¿O els ciutadans no tenim dret a saber quin paper han jugat els bancs i el govern alemany en la crisi de l'euro i les amenaces d'intervenció de l'economia espanyola? El Twitter ens permet immediatesa i democratitza la figura de l'emissor d'informació. Però, al final, si volem saber per què passen les coses només ens ho poden explicar periodistes intel·ligents i compromesos. Com en Martí Anglada.
