La pressió, només per a ells

Divendres passat, en la roda de premsa prèvia al partit contra l'Atlético de Madrid, Pep Guardiola va deixar ben clar que no vol que la final de la copa es jugui al Bernabéu. Una setmana abans, en la compareixença davant els mitjans la vigília del partit amb l'Hèrcules, el tècnic barcelonista havia dit que, si el camp del Madrid fos l'escollit per ser l'escenari de la final, aleshores ja ben encarrilada per als dos protagonistes però encara no confirmada, no tindria cap problema a jugar allà. No hi ha cap contradicció entre les dues afirmacions. Una parla del desig que no es jugui a Madrid i, l'altra, d'acceptar-ho si així fos, però el que sí que hi ha és un tomb en la manera d'enfocar una qüestió més important per la forma que pel fons, ja que el debat és pur entreteniment des del moment que el Madrid no vol la final al seu estadi. En el gir de Guardiola des del: «Hi aniríem sense problemes» fins al: «No vull anar-hi», no hi ha tant l'opinió del tècnic sobre on ha de ser la final, sinó un missatge per aplacar a temps els símptomes de prepotència que un sector del barcelonisme està mostrant aquests dies desitjant obertament que la final es jugui al Bernabéu. Què diríem d'un Madrid sobrat que, per fer més sagnant encara la ferida del Barça volgués jugar una final al Camp Nou? I com esperaríem que sortís el Barça en aquell partit? Guardiola sap que la final del 20 d'abril no serà un partit més. La condició de clau roent a què agafar-se que la copa té per al Madrid augmentarà la dificultat que ja té qualsevol final i qualsevol partit contra els blancs. Que el Barça és superior és indiscutible, però convé minimitzar el risc de la derrota pel que suposaria d'oxigen per al Madrid. Que la final fos al Bernabéu pressionaria el Madrid, però dir des d'aquí que la volem allà, pressiona el Barça. I a aquesta final, com a cap altra de la història, són ells els únics que hi han d'arribar amb pressió i por, molta por, de perdre-la.