Opinió

LA TRIBUNA

L'altre de Santpedor

“...em vaig quedar bocabadat de les certeses que esbrinava, a mesura que comprenia els termes: ‘negre-esclau' oposats a la ‘blancúria ideal'...”

Hi ha un singular catedràtic i filòsof, nascut a Santpedor i que fa classes a la Sorbona; no gaire conegut a casa nostre, tot i que ens hauria d'omplir d'orgull, ja que el reconeixement de la seva feina, a part d'universal, és de una percepció original i fecunda. Es diu Louis Sala-Molins i comparteix cognom amb un altre il·lustre filòsof de Santpedor, dedicat a explicar la política des d'una pilota de futbol. Louis Sala-Molins, a través de diverses publicacions, ha centrat la seva feina en dos conceptes: l'esclavatge i la revisió de la negritud, com a factor diferencial en el progrés d'Europa. Al marge de les meves disgregacions, més o menys entenedores, busquin d'aquest autor alguna obra publicada en català, com per exemple: Del rei. De la llibertat, del 1988, o a Edicions 62, qui publicà Sodoma, a l'alba de la filosofia del dret; també paga la pena llegir les seves reflexions sobre Ramon Llull. Però la seva fama internacional ve de l'aprofundiment en els colonialismes i l'esclavatge.

Vaig llegir la traducció a l'anglès de l'obra titulada Dark Side of the Light, una crònica acuradíssima sobre l'esclavitud en la percepció de la Revolució Francesa i l'enciclopedisme, i em vaig quedar bocabadat de les certeses que esbrinava, a mesura que comprenia els termes: negre-esclau oposats a la blancúria ideal amb què es definia el règim jurídic que sustentava una de les més llargues ignomínies de la civilització humana. Sala-Molins rectifica els darrers dos-cents anys i diu que mai no es va adreçar la pregunta correcta. Es demanava: “¿Qui és el negre?”, quan calia preguntar: “¿Què és el negre?”. Així, esdevenir una curiositat més transcendental i sortir del parany pragmàtic que paraven qualsevol de les elits dominants.

No m'abandonin en aquesta terminologia de blancs i negres, ja que em servirà per actualitzar un tema urgent, malgrat que més d'una agència internacional els dirà que l'esclavitud és una condició humana de rabiosa actualitat; però, per un moment, continuem en el món empíric.

Sovint, l'essència dels humans és gairebé definida, en la seva integritat, pel caràcter que s'empelta de la feina personal, aquest ethos de caire aristotèlic i limitat per una condició biològica i geogràfica, no es refereix al què, sinó més aviat a un per a què, en termes estrictament teològics. Convinguem que aquest talent natural és el factor determinant per al desenvolupament de les aptituds i el color de la pell denuncia aquest fet i disposició. Aquests termes de centre (blancúria) i perifèria (negritud) es veuen a través dels darrers cinc-cents anys en la història intel·lectual d'Europa. Quan la il·lustració francesa diu humanitat, no significa el mateix de com ara ho entén Occident; encara que sigui per nomenclatura. Aquest centre dominador, radial, solar com el rei de França, és l'autèntica blancúria original, la que Déu beneeix, la que el monarca agombola i l'Església se'n beneficia; el centre buscat per les noves elits de partit polític en la seva consecució de la blancor original.

Darrerament hi ha una ofensiva continuada a desqualificar els fets diferencials de Catalunya, fent servir els conceptes perifèrics, i és aquí on voldria fer l'enllaç amb Louis Sala-Molins i, sense haver d'anar als totalitarismes i a les prerrogatives dels més dèbils per perpetuar-se, caldria trobar una manera de replantejar el centre i la força que pot acumular si deixa que les perifèries executin tot allò per a què serveixen. Aquella actitud aristotèlica de rendir al màxim i retornar al centre la llibertat donada, en aquest exercici d'idiosincràsies tan diferents com complementàries, encara no ha sigut possible per la inseguretat i tancament del centre. Aquest segueix sent un discurs d'interdependència, no de pidolar –per necessitat extrema– ni l'exabrupte “a los catalanes, barra libre”. Malgrat el meu desig, he de rendir-me a l'evidència futbolística que el color del Real Madrid és el blanc central i que la mescla de blau i grana, raneja la negritud ancestral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.