Europa com a exemple
“França i Alemanya
són els únics que premen l'accelerador en la
direcció de les reformes”
Avui els ministres d'Economia i els governadors dels bancs centrals del G-20 estan reunits a París per arribar a un acord impossible. És a dir, preparem-nos per a la decepció. I no podem evitar estar decebuts i indignats, ja que aquest grup de les 20 economies més importants del món (que representen el 85% del PIB mundial) va prendre el relleu a les preexistents institucions internacionals per dirigir la reacció a la crisi financera del 2008. Gairebé tres anys després, encara no han arribat als acords mínims per establir una certa coordinació entre les economies emergents i els països rics i evitar futures turbulències. Cada país escombra cap a casa: el Brasil i l'Argentina no volen ni sentir a parlar de regular els preus dels aliments perquè són dels principals exportadors de carn i cereals del món (els interessa que pugin els preus, encara que sigui injust per a molts països pobres i una amenaça per a l'estabilitat de moltes regions del món). La Xina no vol comprometre's a reavaluar la seva moneda per harmonitzar el sistema de canvis del Fons Monetari Internacional (el iuan és ara excessivament barat en el mercat de les divises, cosa que provoca desajustos en les balances comercials que afavoreixen les exportacions xineses, és clar). Els Estats Units no tenen cap pressa perquè s'aprovin els cinc indicadors sobre els quals es podria almenys calcular el desequilibri entre potències (balança de comptes corrents, tipus de canvis reals, dèficits pressupostaris i deute, reserves de canvi i taxes d'estalvi privat). Volen esperar un informe del Fons Monetari Internacional abans de comprometre les seves finances a un examen públic emmarcat en aquests cinc criteris. Finalment, pel que fa a l'eradicació dels paradisos fiscals, gairebé tots els països tenen una retòrica pública bel·ligerant, però continuen donant allargs a un acord ferm. Fins a finals d'aquest any no hi haurà un informe de l'OCDE sobre aquest tema i fins aleshores els països no volen prendre posició.
França i Alemanya són els únics
que premen l'accelerador en la direcció de les reformes. Des de París, el govern de Nicolas Sarkozy sap que té poques opcions tret de donar suport a Angela Merkel i la locomotora alemanya. Tant perquè és ella qui té el crèdit internacional i la força econòmica per liderar les reformes com perquè, amb una mica d'insistència, Sarkozy pot capitalitzar els avenços que es facin durant la presidència francesa conjunta del G-20 i del G-8. Espanya –convidada de pedra en aquestes reunions, sense ser-ne membre de ple dret– no té cap capacitat d'influència, i Rodríguez Zapatero pot estar content que amb la crisi de credibilitat de l'economia espanyola encara continuïn convidant-lo a les reunions. Així, al G-20, s'imposa la lògica que ja coneixem a la Unió Europea. Alemanya i França es posen d'acord, i els altres segueixen (amb l'excepció del Regne Unit, que sempre té un peu al Vell Continent i un altre als Estats Units). I aquesta és, segurament, la millor opció en el bastiment del que hauria d'acabar sent una mena de govern econòmic global. Sense perdre sobirania aparent, els membres del G-20 haurien d'acceptar com a pròpies doctrines econòmiques comunes que permetessin
coordinar millor el desenvolupament del planeta. Aquesta és l'única alternativa a
la guerra. No al conflicte militar, sinó a
la guerra de les monedes.
La política europea és decebedora
en tantíssims aspectes que gairebé ningú no s'atreveix en aquests moments a reivindicar l'objectiu inicial d'aquesta magnífica
eina política que és la Unió Europea. Pe-
rò ¿què és el G-20, si no una versió planetària del somni comunitari? No s'ha inventat a Brussel·les que per aconseguir la pau calgui que les economies convergeixin i que les desigualtats s'ajustin. Però cap projecte polític de la història recent de la humanitat ha estat tan generós en la cooperació amb els seus veïns amb l'objectiu de deixar enrere les guerres. També per ampliar mercats i competir en condicions, és clar.
Però és que d'això és del que es tracta:
el G-20 necessàriament ens decebrà i ca-minarà massa lentament cap a un verita-ble govern global. Però ja ha passat al davant de les Nacions Unides en protagonisme i legitimitat representativa. L'ONU actual té un secretari general desconegut, una assemblea general presonera de microestats i un Consell de Seguretat que
representa el món de fa cent anys (i no
l'actual). El G-20 no és un govern mundial, però és el que més s'hi assembla.
