Opinió

opinió

Una unió mediterrània

Una bona política mediterrània de la UE faria més per la democràcia que tots els discursos morals

Tot fa pensar que l'onada revolucionària que viu el món àrab liquidarà 40 anys de política occidental a la zona i, amb això, els últims vestigis de la guerra freda i del postcolonialisme. Hem de veure encara quin nou ordre sortirà d'aquestes revoltes en cadena però sembla clar que, passi el que passi, les democràcies occidentals hi sortirem perdent, com a mínim a curt termini. Tot i la gesticulació dels nostres líders a favor de les reformes reclamades pels manifestants, la caiguda dels règims autoritaris del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient arriba en una mala època. Als estralls de la crisi econòmica, ara s'hi podria sumar la pèrdua d'influència en un mercat potencial vastíssim i una zona clau per al control dels recursos energètics.

Mentre els nostres periodistes donen lliçons de democràcia, els nostres polítics pateixen, amb raó, pels subministraments de gas i de petroli i pels nostres interessos empresarials en els països sacsejats per la febre democratitzadora. L'efervescència àrab d'aquests dos mesos tindrà conseqüències profundes en l'ordre mundial de les pròximes dècades. Derrocats els titelles que asseguraven l'hegemonia occidental al Mediterrani, ara haurem de disputar-nos aquesta influència amb la Xina. De moment, el govern xinès ja ha votat a favor de portar Gaddafi al Tribunal Internacional per haver actuat contra el seu poble, com ho va fer Deng Xiaoping a Tiananmen, el 1989. El vot no s'entén sense l'interès dels xinesos per atraure's la simpatia de les bases dels països revoltats.

Només a Líbia ja hi ha 30.000 treballadors xinesos. Si Gaddafi es va atrevir a reaccionar amb tanta violència contra els seus opositors, és perquè els 1,8 milions de barrils de cru diaris que controlava abans de l'esclat revolucionari el feien sentir segur. Sense el petroli no s'entén que un dictador de pinta tan estrafolària, barreja de Michael Jackson i de cleptòman de grans magatzems, s'hagi mantingut 40 anys en el poder. Els libis poden ser un poble incompetent i tenir mal gust, però tot té un límit. Itàlia, França, la Xina, Alemanya, Espanya i els Estats Units, per aquest ordre, eren els principals clients del dictador. El cas de Líbia és una bona caricatura per entendre l'ordre que ha entrat en procés de liquidació.

Totes les comparacions amb la transició espanyola són una pura ingenuïtat. Si bé és cert que Mubàrak i companyia eren uns “moderados”, a l'estil de Franco, la diferència és que Franco va ser prou llest per promoure el desenvolupament econòmic i dessagnar els integristes fins a deixar-los aquella mòmia del Blas Piñar. Al món àrab, els islamistes estan en plena forma i encara els dictadors els han irritat amb la seva corrupció sense límits. Tampoc no es pot dir que els països àrabs tinguin, com tenia Espanya, un entramat de polítics i d'intel·lectuals demòcrates infiltrats en les institucions estatals. Malgrat els discursos dels opositors a favor de la llibertat, la seva força radica en la indignació que ha generat en el poble la manca de perspectives econòmiques, més que no pas en els ideals de quatre universitaris formats a l'estranger.

La democràcia al món àrab, si arribés massa d'hora, podria acabar radicalitzant l'islamisme, com la república va radicalitzar el nacionalisme espanyol o l'alemany als anys trenta. D'altra banda, encara que es consolidés un procés liberalitzador, això no assegura que es produís seguint els valors occidentals. Més aviat, el que pot passar a la llarga, si tot va bé, és que d'aquesta onada revolucionària en surtin règims democràtics a l'estil musulmà, que encara no sabem ben bé quin estil és. Aquest estil podria tenir més en comú amb la Xina que amb nosaltres. Davant d'això, una política intel·ligent de la Unió Europea seria mirar de promoure una mena d'unió econòmica mediterrània que tingués com a prioritat el desenvolupament material d'aquests països. Una bona política mediterrània de la UE faria més per la democràcia que tots els discursos morals. Això ens obligaria a treballar més, però Occident no es pot permetre el luxe de perdre l'hegemonia en el Mediterrani com ja ha perdut la de l'Índic i el Pacífic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.