Resposta ciutadana

On no arriba l'administració ha d'arribar-hi el país”, ha dit aquests dies el president Mas. Ara que no hi ha diners, polítics i administracions treuen la pols a un dels grans valors que tenia històricament aquest país, que és el valor de la seva societat civil. La política, que reclama per a ella l'exclusiva del valor del servei públic, se'n recorda ara que en aquest país moltes de les seves institucions neixen, justament, dels ciutadans, no de l'administració. Allà on no arriben els Serveis Socials hi arriba Càritas; allà on no hi ha diners per fer-hi arribar els educadors de carrer, algú hi munta un esplai o un agrupament escolta; allà on no hi ha diners per fer un centre cívic, algú hi munta un casal… Sempre ha estat així, però últimament tot el que no depèn directament de l'administració pública s'ha arribat a criminalitzar. Ningú té dret a treballar per l'interès general, que no sigui algun organisme gestionat per funcionaris. I al final s'ha arribat a crear un monstre insostenible, que fa que més que mai es reivindiqui el paper de les empreses del tercer sector, o s'elogiïn com mai algunes entitats de les que van per feina de veritat. Torna, doncs, un dels valors que han fet gran aquest país, com és el de tirar endavant iniciatives a partir del simple convenciment que són necessàries i no cal esperar que ho faci l'administració. Potser aquesta serà una de les grans conseqüències d'aquesta crisi, que ara, quan a la indústria es comencen a viure símptomes de recuperació, colpeja de ple les administracions, que no arriben on arribaven. Ara resulta, doncs, que la solució la té el malvat ciutadà privat, al qual gairebé se li negava la seva condició d'individu compromès amb el seu entorn. Al ciutadà que abans demanava ajuda a l'administració, ara és l'administració qui li demana que l'ajudi. Com diuen els avis, tot torna…

Potser ara serà més fàcil muntar una cooperativa, potser no costarà tant fer els papers que calen per organitzar alguna activitat ciutadana, potser no es reclamaran tants papers absurds per poder cobrar una subvenció per a la concessió de la qual ja havien demanat els mateixos papers absurds; potser serà més fàcil endevinar a quina finestreta cal anar per comunicar formalment qualsevol iniciativa a l'administració… La mateixa feina té un cost molt més elevat a l'administració que no pas si es fa a partir de la iniciativa privada o, si no parlem d'empreses, la iniciativa ciutadana, que és una expressió que té millor premsa.

Perquè si on no arriba l'administració ha d'arribar-hi el país, almenys que facin fàcil que el país hi pugui arribar. En el fons, el que està passant demostra el fracàs de la mateixa administració, que s'ha inflat de tràmits innecessaris i absurds executats per funcionaris que dubten ells mateixos de la utilitat que té la feina que fan. La conseqüència de tot plegat és la que veiem aquests dies: passarà més temps entre el diagnòstic del metge i l'operació; la que fa un temps era tan necessària sisena hora a les escoles ja no ho és tant; aquell projecte de recerca ja el farà algú altre; on abans es programaven cinc obres de teatre, ara només se'n faran tres, o dues… I així anar fent. Ens hem fet els rics quan no ho érem. I quan encara no ens pensàvem que érem rics, havíem tingut grans iniciatives. Potser és el moment de tornar-les a tenir. Si l'administració ens dóna el permís, és clar…