LA TRIBUNA
Es busca líder viu
Catalunya és una societat basada en la sardana, en el cercle que inclou, que és fluida i s'adapta “al que ve i s'hi agafa”
Que no vol dir líder espavilat. Els darrers deu anys Catalunya, Espanya i el món mundial han tingut una greu crisi de lideratge. En canvi, l'hegemonia del “número dos” ha estat reeixida, en el paper de policia dolent: recordem Rumsfeld primer i Cheney després, amb Bush jr.; Mandelson amb Blair; la parella Zaplana-Acebes amb Aznar, i els Tot Terreny, Nadal-Ferran del president Maragall, o els Todo Terreno, Iceta-Zaragoza del president Montilla. Aquesta disgregació sobre el número dos, amb Zapatero se m'esmicola: quan m'assabento que Blanco “ha pispat”, per descuit naturalment, una ploma Montblanc de l'Ajuntament d'Ontinyent, el passat mes de novembre. Això no és propi d'un “terrible número dos”. Aleshores crec que he de dedicar-me a ponderar sobre el lideratge i mirar de trobar alguna idea que ens ajudi a tirar endavant.
Definir la qualitat bàsica d'un líder és un logaritme inabastable per a la meva mentalitat, tan poc matemàtica; aleshores, em refiaré de la meva manca de modèstia per esbrinar les constants filosòfiques. No serà segur, però és més amè. Hi ha tres maneres de ser un líder; la primera és tenir un codi moral. Aquests són, probablement, els pitjors. Perquè la moralitat, sempre, està centrada en un mateix; és allò que un creu, a voltes, perquè assegura que disposa de comunicació directa amb el déu que hagi escollit o perquè és l'únic intèrpret d'una teoria, sovint d'inspiració marxista, i aleshores, el món és aquesta teoria. Fidel Castro, bon exemple. Millor Erich Honecker, a l'Alemanya de l'Est; tot i que allunyat en el temps. Els líders esmentats tenen el dret diví de matar els opositors. Ara ho fa Gaddafi. O de destruir l'economia d'un país, com la família del president Mubàrak. Tots ells han parlat, a bastament, de les raons morals per justificar la conducta
La segona manera de ser un líder és disposar d'una base ètica; aquesta és completament oposada a una base moral. Perquè la base ètica és la capacitat d'un individu de “mirar” un altre individu. Crist ho va expressar millor que ningú, quan va demanar estimar l'altre com a tu mateix. És a dir que un líder amb base ètica elabora, de manera constant, “sistemes” per incloure la gent que lidera. És el lideratge en què és més fàcil d'equivocar-se, però al mateix temps, el més ràpid en corregir els errors i desenvolupar compromisos.
La tercera manera de ser líder és la majoritària els darrers trenta anys: diu que té una base racional. En principi, això és igual o pitjor que aquell líder que diu que té una base moral d'inspiració teòrica o divina. Amb aquesta base racional es desfan de l'ètica, perquè sembla una indulgència romàntica i l'equiparan a gent amb temps o diners que treballa un cop a l'any amb Unicef, per fer-se una foto o fer una cursa per l'Àfrica amb rapte inclòs. Aquesta base racional creu en un mot per damunt de tots: el professionalisme, i fins i tot, una paraula amb connotacions ètiques, com l'eficàcia, perd tot el seu valor i es converteix en un final de pàgina d'Excel. L'exclusió d'un col·lectiu, el buit a una determinada tendència sexual, tot es fa amb criteris de bé comú, quantificats. Em vénen al cap molts exemples, potser massa, d'aquesta manera racional i moralitzant de liderar la societat.
Afortunadament i no necessàriament pel govern-governs que ha tingut Catalunya no és presonera d'un liberalisme només eficaç o una dreta conservadora. Catalunya, malgrat que s'oblidi amb facilitat, és una societat basada en la sardana, en el cercle que inclou, que és fluida i s'adapta “al que ve i s'hi agafa”; allò que en deia “aproximació a una ètica occidental”. Em sap greu. però no hi ha escoles per a la formació de líders. Hi ha tècniques per la tercera via: líders professionals; però aquests quan s'equivoquen són tecnòcrates i no estan en les regles de la democràcia. Per això són els líders més vius de tots i aquells que reviscolen a l'aixopluc de la banca i els mercats.
El líder de debò i que transcendeix en el temps és aquell que respon a les necessitats canviants del seu entorn i, a la vegada, és algú que disposa d'un element químic inalienable: la confiança d'aquells que lidera. La té perquè sap llegir els signes del temps i les sensacions abstractes de la gent. És un líder que canvia o modela el seu discurs i que és capaç d'afrontar l'acte sacramental de l'espoli constant de la gent que, vivint i treballant a Catalunya, li ha donat el vot... de confiança.
