El Marroc: una excepció (i II)
Si bé no serà una monarquia parlamentària de tall europeu, s'encamina cap a aquesta direcció
En la mesura que he aprofundit en les pautes i marcs de la nova Constitució del Marroc, m'he adonat de l'abast, la transcendència i el seny d'un discurs monàrquic, entroncat en un moment, quasi de pànic col·lectiu, al nord d'Àfrica.
Queda clar que l'excepció és el Marroc i sobta perquè sovint no fem gairebé cap distinció, entre els pobles del nord d'Àfrica i apliquem amb una certa deixadesa, paràmetres de judici que, poca cosa tenen a veure amb la realitat. Ara em saltarà el lector espavilat de boca, tot recordant-me els percentatges del PIB que gaudeixen uns quants i la maleïda pobresa dels altres; aquesta demagògia és precisament la que ha aturat les reformes que el Marroc va encetar, quan la comissió encapçalada pel prestigiós constitucionalista Abdelatif Menuni, les presentava al monarca, el 10 de juny passat, a la ciutat d'Ujda.
M'he preguntat per què es va lliurar l'esborrany de la reforma constitucional en aquesta ciutat, i a part que és la seu de la Universitat Mohammed I, crec que pel fet de ser ciutat fronterera. Hi ha una càrrega emocional complexa en els documents que han portat a aquest canvi de la Constitució. Segur que a moltes persones els semblarà que encara no són suficients. Però es detecta un rigorós esforç de millora. La comunitat internacional reconeix el valor, perquè s'aprecia el progrés com un bé i no com una revolució, que queda molt ben il·luminada en quatre o vint telenotícies, però un cop acabada, deixa el poble i les institucions en runes. Me n'alegro, que en això el Marroc sigui una excepció. Cert que la monarquia queda a mig camí d'unes reformes ideals; i si bé no serà una monarquia parlamentària de tall europeu, s'encamina cap a aquesta direcció. Perquè es preveu una considerable retallada dels poders reials i una ampliació dels del govern i del parlament.
Dels molts aspectes que m'han cridat l'atenció, n'hi ha tres que ressalto per mostrar la diversitat i abast de la reforma constitucional: el paper del Parlament i la seva capacitat de poder revisar la Constitució, promulgar amnisties, crear comissions d'investigació i demanar que, un cop l'any, altíssims càrrecs del govern, com el mateix president del Tribunal de Comptes, hagin de comparèixer a l'hemicicle parlamentari.
En segon lloc, el preàmbul de la nova carta magna on queden paleses les arrels àrabs, jueves i andaluses del Marroc. Tenint en compte la gran emigració del segle XV d'Andalusia. A part del reconeixement oficial de la llengua berber, que tractà en un article anterior. És aquesta sensibilitat que trobo innovadora i d'ampli abast per a un canvi. Al costat de donar veu, en les properes eleccions, a la “via democràtica”, per exemple. Un grup polític que ha boicotejat comicis, propugnat la república i l'autodeterminació del Sàhara Occidental. Doncs a partir d'ara podrà accedir a la televisió pública i pronunciar-se sobre la nova Constitució.
Finalment, en el seu discurs, Mohamed VI va referir-se en diverses ocasions a un “model marroquí de regionalització avançada” que es dissenyarà amb la finalitat de crear un sistema d'equilibri i solidaritat nacional. Aquesta intenció té un clar rerefons: “Assentar les bases d'una regionalització a totes les parts del Marroc, principalment a les províncies del Sàhara marroquí.” És a dir, que s'entronitza un estat de les autonomies que, i segueixo citant el monarca, “en cap moment hi haurà una regionalització de dues velocitats amb zones de privilegi, sinó que es disposarà de recursos per fer front a regions necessitades o mancades de les condicions de desenvolupament integral”. És a dir, el model autonòmic, ens diuen des d'Espanya, que està esgotat. En canvi, el Marroc l'enceta com una eina de desenvolupament real i, a la vegada, de reconeguda eficàcia. Em pregunto quin monarca deixaria perdre l'oportunitat de tenir una regió com Catalunya al capdavant del progrés del seu poble?
