Fraga al cel, Garzón a l'infern?
En l'enterrament de Fraga una munió de gaiters van acompanyar l'acte fúnebre. Jo confesso que a casa vaig preferir de posar ‘Campanades a mort', de Lluís Llach
Hem tret el nom de Franco dels carrers, places i avingudes dels nostres pobles i ciutats però aviat retrobarem noms de franquistes en el nomenclàtor de capitals del Regne d'Espanya. L'alcaldessa de Madrid ja ha anunciat que té intenció de dedicar un carrer a Manuel Fraga Iribarne. No vull pas treure mèrits a la conversió a la democràcia de l'antic ministre de Governació del generalíssim però no puc deixar de retreure-li, ni que sigui després del seu traspàs, la seva resistència recalcitrant al penediment públic per haver avalat, justificat i col·laborat amb la dictadura més ferotge que va patir el nostre poble al llarg de quaranta anys. “Yo solo pido perdón a Dios y a mi confesor”, va dir sense embuts i sense explicitar si el seu Déu i el seu confessor havien estat realment confidents del penediment dels seus pecats polítics.
No nego els mèrits i la capacitat d'adaptació a la dinàmica democràtica del senyor Fraga que li va permetre no deixar el cotxe oficial des de molt jovenet, des dels ministeris franquistes al Congrés dels Diputats i la Junta de Galícia passant per l'ambaixada a Londres, on segons sembla va poder fer un curs accelerat de democràcia, però lamento que en les necrològiques recollides aquests dies dels polítics en actiu, de dreta i d'esquerra, destaquessin només el vernís democràtic que va permetre cobrir i tapar el jou i les fletxes que durant tants anys penjaven de la seva camisa blava de falangista o de la blanca jaqueta de procurador a corts o de ministre. Dreta i esquerra van elogiar l'aportació feta per Fraga al procés de la transició sense a penes cap retret al seu passat franquista. En el seu enterrament una munió de gaiters van acompanyar l'acte fúnebre. Jo confesso que a casa vaig preferir de posar Campanades a mort, de Lluís Llach, per poder escoltar el seu crit rebel: “Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.”
Curiosament enterraven Fraga i un parell de dies després el Tribunal Suprem feia seure al banc dels acusats Baltasar Garzón per haver gosat investigar els crims del franquisme. Confesso que no sóc pas un fan de Garzón. No em queia bé el seu tarannà histriònic, la seva vendetta contra Felipe González per no haver obtingut cartera ministerial després d'anar segon de la llista per Madrid, el seu perfil de jutge tot terreny a qui li tocaven els casos més inversemblants però de forta repercussió mediàtica que el temptaven a traspassar fins i tot les línies vermelles. Però aquesta vegada la judicatura no es limita a jutjar la presumpta prevaricació de Garzón per haver volgut investigar i jutjar els crims del franquisme sinó que en la persona de Garzón el que sembla que vulgui fer el Suprem, atiat per la denúncia del sindicat ultra Manos Limpias, és acabar de blindar la impunitat dels crims de la dictadura amb l'argument de vulnerar conscientment la llei d'amnistia de 1977. Una llei que explicita en seu article 2.f que queden amnistiats “els delictes comesos per funcionaris i agents de l'ordre públic contra l'exercici dels drets de les persones”.
En la nostra llei del memorial democràtic, de la qual vaig tenir l'honor de ser ponent com a diputat, diem que “un dels dèficits de la transició a la democràcia fou la institucionalització de la desmemòria”. La llei de la memòria històrica (2007) i la nostra del memorial, també del 2007, pretenen ser l'expressió de la pluralitat de memòries i una “oportunitat per investigar la història col·lectiva”.
Més enllà, però, de les nostres lleis de memòria, el que queda clar és que Garzón, avalat per les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans, ha actuat convençut que l'amnistia del 77 no pot ser adduïda per bloquejar la investigació d'uns crims contra la humanitat que els historiadors emmarquen en la Guerra Civil i al llarg de tota la dictadura franquista perquè ultrapassen els límits de l'exclusiva jurisdicció espanyola. Trist i lamentable espectacle és el que està oferint l'Espanya democràtica a l'opinió pública internacional, que comprova que la transició sembla que no hagi arribat encara al màxims òrgans de la judicatura espanyola.
Alguna cosa es deu haver fet malament perquè 60 anys després de la mort de Franco un dels seus ministres sigui honorat com un heroi de la democràcia i un jutge que vol investigar els crims del franquisme pugui ser condemnat a l'ostracisme. Quin país!
