Carme Riera

La meva felicitació sense escletxes a la nova acadèmica de la RAE. Fa nou anys que visc a Madrid i he pogut comprovar que és una escriptora no solament coneguda aquí sinó qualificada com a excepcional, membre de dret en un hipotètic Parnàs de les lletres. Un cop més: la felicito perquè considero que, després d'un enyorat Jesús Moncada i dels contes d'un Quim Monzó o d'una Marta Pessarrodona, la narrativa de Carme Riera té dret a medalla, si més no de plata, en el pòdium de la gent lletraferida del meu país.

En tot cas, consideraré sempre més honorable l'autora de Te deix, amor, la mar com a penyora –una primera obra, l'edició de la qual deu molt a les bones gestions de Guillem Frontera i a l'hospitalitat d'Editorial Laia– que la institució que la rep amb tots els honors. I que un dia va acollir Manuel Machado, que deia coses indignes sobre els amics del seu germà Antonio, enterrat a Cotlliure. I això que aprecio, i molt, el director de la RAE, el doctor Blecua, fill de qui ens donava classe a la Universitat de Barcelona, la dècada dels seixanta. Me'l trobo per Madrid i cada cop li recordo: “Quan llegeixo Quevedo no puc deixar d'evocar la veu del teu pare que va fer tant per ensenyar-nos a llegir literatura castellana del segle d'or.” Punt que ens duu a parlar, també, de Carme Riera, experta com és en aquesta època de la gran literatura en llengua castellana, com ha demostrat a la UAB.

Sempre li haurem d'agrair el llibre sobre l'Escola de Barcelona, on ha analitzat l'obra d'autors com Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma o J.A. Goytisolo, a qui ella ha dedicat una atenció preferent. Crec, a més, que aquests dies hauríem de rellegir, si més no, la poesia del més destacat del grup: el reusenc Gabriel Ferrater, que fa ben bé quaranta anys que enyoro.

Els que practiquem, dia rere dia, l'ofici de llegir (ens n'ensenyava a practicar-lo J.M. Castellet), sabem com va ser d'important l'any 1962: per les vagues dels miners asturians, per la Nova Cançó, pel naixement d'Edicions 62, per la detenció de Julián Grimau i, també, per la mort, aquests dies de 1972, de Ferrater.