Altres cares del futbol
Com la societat real el futbol té deutes. L'Estat, però, els concedeix una regularització còmoda, a terminis
El país va malament: atur massiu, empreses i comerços que pleguen, destralades a l'estat del benestar, bancs i caixes en fallida, famílies escanyades per l'endeutament, la pobresa que creix a ulls veients... Però el futbol professional va bé: els estadis plens a vessar, un gran espectacle quan hi ha bon joc, un factor d'integració en determinades circumstàncies, una sublimació simbòlica de patriotismes locals i nacionals, un consol emocional en moments de crisi individual o col·lectiva, un tema de conversa que crea empaties...
La llista de cares agradoses del futbol es pot allargar tant com vulgueu. L'allarguen incessantment els mitjans de comunicació escrits, radiofònics i televisius. No endebades, el futbol té la insòlita qualificació de “qüestió d'interès general”, segons una disposició promoguda pel govern de José María Aznar. Al futbol, les seves imatges i sons se'ls atorga, a més de les retransmissions en directe –cap setmana sense partit a les pantalles– la categoria de notícia de portada i de privilegiada informació contínua, estigui el país a punt de petar, tremoli la terra, s'escalfi el clima, sacsegin el món revolucions i canvis socials profundament mutadors.
Tot un fenomen social i també econòmic, cultural i polític, que té més cares que les que normalment ens mostren, algunes ofegades per la passió dels entusiastes, d'altres ocultes per cortines de fum i per interessos obscurs, sinó bruts. Una anàlisi rigorosa de l'univers del futbol requeriria un treball multidisciplinari. És possible, tanmateix, apuntar algunes de les altres cares.
El futbol apassiona, però aplana cervells i esmussa sensibilitats i exigències. És freqüent el joc tediós, de moviments i gesticulacions monòtons, embafadors. A tall de mostra, el ritual de l'autor d'un gol de llevar-se la samarreta i voleiar-la com una bandera mentre corre per les bandes de cara al públic. Jugadors i entrenadors quan parlen per al públic diuen sempre el mateix, de contingut i vocabulari escàs, no importa de quin club siguin ni de quina competició es tracti, són intercanviables en el temps.
La societat futbolística, jugadors i clubs, està tan dividida com la societat real. Els jugadors de tercera divisió gairebé no cobren res, els de segona reben algun pessic, que per als millors pot arribar a ser bo, i els de primera divisió es folren, sobretot les grans figures. Messi s'embutxacà el 2011, tot comprès, uns 33 milions d'euros, al nivell dels capitostos de la gran banca i, fins i tot, més amunt encara. I ningú no ho critica. És clar que alguns banquers ens han estafat i han arruïnat el país, mentre que els jugadors ens entretenen i se n'ignora l'enriquiment obscè. I també com la societat real el futbol té deutes. Més de 750 milions d'euros a Hisenda, més de deu milions a la Seguretat Social. L'Estat els concedeix una regularització còmoda, a terminis. Un tracte de favor que voldrien moltes empreses en dificultats econòmiques.
Ara tenim més futbol que mai. Més que sota la dictadura. Llavors els intel·lectuals denunciaven la utilització alienadora del futbol. Avui, en plena crisi, hi ha intel·lectuals que inverteixen la crítica del passat i elogien l'efecte balsàmic i compensador del futbol en general i de l'Eurocopa en particular. No hi ha diners per a llits hospitalaris i places escolars, però la participació de la selecció espanyola en l'Eurocopa, la festa que l'envolta, les retransmissions, els enviats especials i la resta costarà una milionada. I, a sobre, haurem d'aguantar l'explotació patriotera dels èxits o el dol dels fracassos de la selecció. Servirà, això sí, per distreure del rescat financer d'Espanya, Catalunya inclosa, i de la gestió catastròfica del govern de l'Estat.
