Nou partit, vella marxa

Dins la gravetat continuada de la situació política a Catalunya i amb els indicadors de les disciplines indispensables per “portar un país” disparats arreu, em queda el cor encongit i fio el pervenir, a la fredor del govern. Aleshores, i ja que no en sé prou per parlar de la por, quedo atrinxerat a comentar realitats paral·leles.

Neix a Espanya un nou partit polític: “Sociedad Civil y Democracia.” Diu en la seva definició de producte: “Una nova forma d'entendre la política, des de l'interès ciutadà. Per i per a la societat civil.” El seu logotip, lluny d'aquella gavina exhaurida i la rosa dessecada pel puny que l'ofega, recorda un gràfic de reciclatge amb una picada d'ullet a l'entropia que representa, crear un logo que sigui capaç d'evocar tot el que informa i sustenta aquest partit, el qual, des del meu punt de vista, està en l'avançada del que serà el predicament de l'actualitat els propers anys: la revolució dels polítics pels polítics. Una purga sense guillotina, però amb judicis sumaríssims per a aquells que han malversat la res publica. A Espanya passarà així, perquè Alemanya ho imposarà, per cap altra raó. Al capdavant d'aquesta renovació democràtica hi ha un home desconegut: Mario Conde. Reitero l'adjectiu de desconegut, ja que la imatge de la qual jo disposava, servida per la premsa de l'època, no té res a veure amb el seny que escolto, dins la riquesa abastable del seu discurs. Té la convicció d'algú que ha vist un fantasma, potser la mateixa mort d'Espanya, tot rebobinant històries del 98. És clar que no li he preguntat sobre Catalunya. Sembla ser que a Madrid, de preguntes sobre Catalunya, només les contesta un toro dissecat, a disposició del senyor Juliana. De moment, és clar!

Una “altra realitat” d'aquests darrers dies ha estat un bany de melancolia: fotos colpidores d'homes, miners i treballadors, caminant sota el sol de justícia, a Castella, anant cap a Madrid. Venien d'Astúries i van anar a peu 456 quilòmetres. Recordava les diferents marxes de miners a Anglaterra contra la dama Thatcher, tot buscant-li les pessigolles, per trobar-li les urpes de ferro i comprovar com liquidaven la indústria del carbó, que havia estat un orgull per als anglesos.

El destí final dels ‘nostres' miners era el Ministeri d'Indústria, paradoxa. Simulacres de batalles campals d'altre temps van deixar uns deu miners ferits de bala de goma, uns setanta-sis accidentats i el sentiment que s'havia perdut, realment, la “batalla final”. Les retallades que la classe treballadora en la mineria havia sofert per renovar professió eren abusives en extrem. La dentada dels subsidis a la mineria, per un total del 63%, era el cop de gràcia per matar una indústria que fa vint anys tenia 40.000 miners i que contribuïen que Astúries fos una de les regions més riques de l'Espanya dels tecnòcrates. Ara amb prou feines queden 9.000 miners, però al final la pèrdua total de llocs de treball serà, d'aquí a pocs anys, de 50.000. Que lluny queden les batalles del Maig del 68!

La lluita de classes s'ha desdibuixat. Aquest any a la celebració de la festa minera de Rodiezmo, a Lleó, el proper 2 de setembre, hi estarà convidat el líder de l'oposició; recordem que Rodríguez Zapatero no va ser convidat a la darrera festa: una giragonsa de la història encaparrada a fer saltirons, allunyats de la realitat del poble que, amb un 24% d'atur, ha d'omplir de contingut polític realitats que disposen d'una magra disponibilitat per a resoldre qualsevol situació.

La lluita de classes no ha sobreviscut a l'imperi del dissimular, i encara menys al desenvolupament egoista i sense sentit dels pobles que ni tan sols volen millorar per sobresortir. Castella ha girat l'esquena a Catalunya fa molts anys, i si bé ara toca cridar, i ben fort, pel pacte fiscal, jo vull ressuscitar la interdependència com a forma d'equilibrar l'espoli. Potser, i entre altre coses, per això la revolució ciutadana s'albira arreu.