Feliç i fotut

“Donaria un braç per haver nascut ximple.” Ho havia sentit dir a un amic del meu pare, un home intel·ligent i savi, dotat d'un sentit de l'humor àcid i d'una mirada escèptica i sorneguera que sovint l'arrossegava fatalment cap al pessimisme. Dedicava moltes hores a llegir la premsa, llibres d'assaig i d'història, novel·les... i considerava que, a mesura que anava guanyant informació, que es podia sentir justament ben documentat, el seu pessimisme augmentava i es consolidava. És per això que deia “donaria un braç per haver nascut ximple”, perquè considerava que les persones d'intel·ligència limitada no sentien cap inquietud per saber, no tenien curiositat, no qüestionaven els fets ni es plantejaven interrogants sobre el passat ni el futur. Els ximples –segons ell– viuen feliços instal·lats en la seva ignorància i prescindeixen de tota la informació que aconsegueix amargar la vida als que volen saber. Hi vaig pensar veient El convidat a TV3 aquesta setmana. Li preguntava l'Albert Om al filòsof Xavier Rubert de Ventós: “I tu que has pensat tant durant la teva vida, ets més feliç que un que no pensi tant?” I responia el pensador: “Més feliç… i més fotut. Sí, les dues coses.” Entrevistador i entrevistat acabaven concloent que “si no et fas preguntes, potser ets més feliç, però et perds moltes coses”. Sentint-los, i recordant el vell amic del meu pare –també filòsof tot i que no s'hi dedicava professionalment–, vaig pensar en la temptació –cada vegada més freqüent i generalitzada– de fugir de la informació. Cada dia, de bon matí, els mitjans ens deixen caure una dutxa gelada de notícies alarmants, realitats decebedores, informacions indignants, declaracions miserables, que ens fa començar el dia amb un calfred intens que ens manté neguitosos fins que tornem a casa. I és aleshores quan és fàcil pensar: deixo d'escoltar els informatius i poso només música, o m'oblido del diari per un temps i em refugio en la ficció, però és clar, com assenyala Rubert de Ventós, aquesta actitud fa, inevitablement, que ens perdem moltes coses. Moltes, com diu el filòsof amb gest pensarós i mirada perduda. Així que tot i sentir-nos intimidats per una realitat abassegadora, haurem de continuar enfrontant-nos-hi i, si és possible, trobar la manera de col·laborar per canviar-la.