LA COLUMNA
No, Candela
Quan triem una professió amb vaivens, sabem a què juguem
La cerimònia dels Goya ha tornat a mostrar l'olimpisme reivindicatiu dels actors espanyols. Sobta veure com els nens consentits d'un art parit literalment pel capitalisme i la indústria fan posat místic atacant el sistema que, en doctes paraules de Maribel Verdú, “roba als pobres per donar-ho tot als rics.” Jo dec ser molt dissortat perquè, com Candela Peña, també he hagut de dur mantes, aigua, i menjar a la meva àvia a l'hospital en què va morir, cosa que no em procurava excessives molèsties (la Pilar, de fet, agraïa molt tenir-hi roba i menjar de casa). I dec tenir prou dret a protestar, car tot i que el meu sou no em permet concebre ni educar una criatura com és digne, a diferència d'ella i a pesar de passar-les prou putes, mai no se m'acudiria adreçar-me als companys que m'han premiat dient: “Us demano feina, tinc un nen al qual alimentar.” No, Candela. Quan triem una professió amb vaivens, sabem a què juguem: no val a rebaixar-se d'aquesta manera. L'objectiu de la indústria cinematogràfica no és donar-te feina ni a tu ni a ningú, reina. Hi ha centenars d'actors que han patit anys d'ostracisme, i han hagut d'empassar-se la vanitat fent classes o altres tasques menys vistoses, sense tanta necessitat d'airejar frustració. Quan has esgotat els papers de pechugona (recordem amb èxtasi les glorioses Princesas o Los años desnudos) és del tot normal que els directors prescindeixin del teu art. Banderas o Bardem també podrien haver viscut del plor, però van decidir arriscar per viatjar a una societat que valora el seu talent. Ells poden dir Thank you very much en recollir un premi, xatona, perquè han fet un esforç que a tu et deu semblar incomprensible: aprendre una llengua. No saps si agrair el premi en català, Candela? Doncs aprèn-ne una mica i després tries o no parlar-lo. Vols tenir feina assegurada de per vida? Tens un exemple de com acabaràs si admires la realització televisiva de la gala pels funcionaris de Televisión Española, uns autèntics fills de Bergman. Però tingues clar que el cine no ha nascut per alimentar-te el nen ni pagar-li bolquers. No, Candela.
