Una setmana per a l'oblit

Setmana galdosa, com hi ha món. Les múltiples denúncies d'irregularitats, corrupció, pagaments per sota mà, milions d'euros evadits a paradisos fiscals, espionatge de tota mena, regals de justificació complexa, concessions d'obra pública en condicions més que discutibles... Tot continua esquitxant la classe política, que juga al ventilador com si la porqueria ja no arribés a les boques de tots. Mentrestant, per embolicar més la troca, al Congrés dels Diputats, que no sap res de res del que passa al carrer, Rajoy i Rubalcaba fan esgrima dialèctica vuitcentista, amb el pes feixuc dels problemes propis a l'esquena corresponent. Els socialistes, que per primera vegada sembla que contemplen seriosament la possibilitat de començar a estudiar una alternativa federal a l'encaix territorial, han d'afrontar les declaracions descarades de Pere Navarro, que parla a destemps de la monarquia, i el vot divers del que havia estat en altres temps el grup parlamentari del PSC, amb la nota discordant de Carme Chacón. Els populars continuen provant d'esquivar el sumari Bárcenas, que amenaça arrasar la poca credibilitat que els podria quedar. Com un tro, al fons del paisatge, ressonen les veus d'un parell de militars retirats –els que poden parlar sense témer res– amenaçant-nos amb alguna acció militar dissuasiu. Com si els vells falangistes tornessin a recordar-nos que ja quan discutíem l'estatut del 32 havien dit que “si els catalans volen autonomia, que se la guanyin amb sang”.

Més a prop, els cossos de seguretat que depenen de l'Estat es dediquen a organitzar espectacles de carrer amb màscares o passamuntanyes inclosos, en ajuntaments i consells comarcals. Es veu que convé escampar a tot arreu la sensació que no hi ha un pam de net. I vés a saber, a hores d'ara, si no és veritat. Fins i tot el president de l'Audiència provincial s'escandalitza pels mètodes emprats. I el consell de ministres, sempre atent a les coses importants, decideix recórrer al Tribunal Constitucional la declaració del Parlament sobre la sobirania del poble català. Entesos.

I, per acabar-ho d'adobar, el Madrid guanya el Barça en dos partits seguits. No podíem tenir un malson més complet. Si algú provés de desanimar el personal, no ho podria pas fer més bé.

De tot això, a mi, i perdoneu, el que em sap més greu és la feblesa del Barça. El Barça era el nostre model a seguir, el que ens feia llevar ben d'hora, ben d'hora, amb la confiança que ens en sortiríem, malgrat tot. Tres mals partits seguits –cal recordar el del Milan– ens han tornat a posar a lloc, de mala manera. Sense entrenador no som tan bons com ens pensàvem.

Ja ho he dit: una setmana que més valdria que fóssim capaços d'oblidar ben aviat.