Periodisme

Que difícil és tornar a trobar aquesta mena de periodistes, aquells que es fixen en els petits detalls; saben expressar el que senten, el que viuen i veuen. Són capaços de copsar i transmetre amb paraules exactes i evocadores, sensibles i descriptives el que es proposen exposar.

Fa mesos que vaig conèixer Pablo Tosco en un viatge de feina dur i estimulant al Sahel, a Burkina Faso, el país dels homes íntegres. I ell, que és un pèl-roig evident, s'ha mostrat un més d'aquella mena d'homes. Que a més ha tingut l'encert de voler compartir amb un altre periodista de raça un viatge/compromís que agraeixo: anar a Alep, a Síria, per compartir amb civils el seu dia a dia, i un viatge de moment sense retorn, a l'exili, a un camp de refugiats.

En Pablo i l'Ivan Muñoz van arribar ara fa uns dies a la segona ciutat més important del país, el motor econòmic de Síria. Una ciutat de dos milions d'habitants partida en dos. La banda controlada pels guerrillers, zona alliberada; i la controlada pel règim. I enmig, ells, amb faccions rebels, en plena línia de front. Veient com la dignitat fa que entre quatre voluntaris mantinguin el que queda d'un hospital neuropsiquiàtric amb interns que fa més d'un any que no poden medicar-se. O una mestra que ha trobat un edifici segur per mantenir allunyats dels obusos i la seva influència maligna desenes de nens i nenes, que saben com xiula un míssil i en quin moment s'han d'amagar sota els pupitres. O en Mustafa, que va haver d'aixecar amb les seves pròpies mans la paret que soterrava les seves dues filles mortes, després de l'esclat d'una bomba.

En Pablo Tosco i l'Ivan Muñoz ho saben explicar, i si els voleu escoltar, dissabte ho faran al Solidaris. Ells són periodistes que van triar fer la seva feina no pas en un mitjà directament, sinó en organitzacions humanitàries, i ara ho expliquen des de la independència. Ara que costa trobar mitjans que vulguin mantenir amb sous dignes professionals solvents, és oxigenant trobar pel camí homes com aquest parell.