Opinió

opinió

Les tres roques de l'escull

Els Roca han creat un escull en terra ferma, en el modest i tranquil Taialà

He fet un joc de paraules amb els guardonats germans Roca, estimats a Girona, admirats a Catalunya, respectats a Espanya i Europa i, ara, coneguts arreu del món. Instal·lats fa uns anys al cim de l'èxit, a un pas d'aquest desitjat títol de millor restaurant del món, han lluitat per aconseguir-ho sense altre soroll que el dels estris de la cuina i el dels murmuris d'admiració dels que han tingut la sort d'assaborir el seu art gastronòmic in situ o dels han vist actuar en trobades internacionals de professionals. Les roques a flor d'aigua dels esculls vora la costa són pàtria de garoines i musclos deliciosos.

Els Roca han creat un escull a terra ferma, en el modest i tranquil Taialà, ran de Girona, elevant la restauració a nivells altíssims. No pas casats amb cuines alienes sobresortints, sinó amb pinzellades de tradició de la cuina de la seva mare, uns tocs –pocs, quasi obligats– de la veïna França, sols una insinuació europea i, havia de ser així, una participació notable dels sabors que ens són propis, de la terra segrestada que trepitgem, de la veïna Mediterrània i, és clar, de la cuina imaginativa, creativa, que no vol assemblar-se a cap i que, talment un pintor abstracte, oblida la línia clàssica. Els sabors purs són creació de la naturalesa; les infinites combinacions, dels creatius com els Roca.

En Joan, el cuiner, és un home afortunat. Sense els germans Josep i Jordi hauria triomfat, però no seria igual. Junts, la humanitat que respiren sorprèn. En els moments difícils que vivim, cada vegada més tràgics per l'atur, veure tres germans rient amb senzillesa, naturalitat i ni una gota d'envaniment, captiva i convenç, inclús sense provar la seva cuina, que el seu èxit és merescut. En Jordi apuntala les creacions del seu germà amb unes postres festives en què no se sap quina orquestra toca. Les sorpreses gustatives es toquen i hom balla amb els ritmes de demà. He deixat per al final en Josep. Hom desconeix si ha fet pràctiques de presentador de televisió i de comentarista, feines que fa amb desimboltura, proclamant els extensos coneixements vitivinícoles de produccions d'arreu del món. Les seves naturalitat i sinceritat inciten a tastar els grans vins als afortunats gastrònoms que assaboreixen les delícies d'El Celler de Can Roca.

Què els èxits vagin lligats amb els preus no hauria de sorprendre. La concessió de grans premis a la restauració exigeix moviments d'estructures i serveis, i la carta és la portadora de la bona nova. Llavors, molts dels que segueixen la gesta dels germans Roca, entre la crisi i d'altres epidèmies derivades, no poden palpar de la vora el seu art culinari. I dic jo: un cop l'any, podrien instaurar una data en què els amics i addictes –molts dels quals més que mastegar, llegeixen– tastessin la cuina d'El Celler de Can Roca a preu assequible? Al Mas Marroc, per exemple, seria maco! Ja m'hi trobo!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.