Burocràcia justificada

La setmana passada, Rafel Nadal explicava a la tele les desafortunades aventures d'un empresari gironí que va tenir la idea de subministrar ciment a les empreses que construïen la línia d'alta velocitat. Va fer tots els passos necessaris per concórrer al concurs, sense sort. Potser la seva oferta hauria estat la més bona i la més econòmica, però no ho sabrem mai per culpa d'una pastera. Segons Nadal, les bases exigien una pastera que ell no necessitava, perquè pastava el ciment pel camí, als camions que fa servir tothom. Va acceptar construir la pastera innecessària, però li demanaven un petit transformador. I aquí es va encallar. Per construir un bloc d'un metre quadrat, li demanaven papers de l'arquitecte visats pel Col·legi, d'un arqueòleg, d'un paisatgista, de les conselleries de Cultura i d'Agricultura, de l'Agència Catalana de l'Aigua, del servei geològic, del Ministeri de Foment, del canal de Sant Jordi, de Medi Ambient i potser algun més. Els va aconseguir tots. Però havien passat més de dos anys i l'obra ja era acabada.

A l'amic Nadal l'escandalitza que en temps de crisi, quan no hi ha feina, quan no hi ha diners, la burocràcia dificulti d'aquesta manera tan definitiva les empreses disposades a invertir i a crear llocs de treball. A mi, la història que he resumit em serveix per expressar una idea que fa temps em balla pel cap. El nostre país s'ha reglamentat de tal manera que no s'hi pot fer res. Cada administració –cada oficina, cada suboficina, cada despatxet– té el dret d'aturar una obra. Totes salvaguarden alguna cosa essencial. Llavors, quan algú gosa plantejar un projecte, els polítics que han de signar el permís corresponent no ho fan sense la garantia escrita de tècnics que els asseguren que no tindran cap problema. Els tècnics oficials, naturalment, no estan disposats a jugar-se la feina, el prestigi i el futur en un projecte que no sigui purament de tràmit. Tots miren que sigui un altre qui n'assumeixi les responsabilitats.

Es fan coses, malgrat tot? Sí, però ja hauríeu d'imaginar com. El sistema està estructurat de tal manera que convida a l'amiguisme, al suborn, al clientelisme. Calen padrins per poder treballar. Padrins que tinguin accés al polític o padrins que tinguin accés al tècnic.

En tot cas, tots saben que, si falla alguna cosa –que pot fallar–, a la llarga pagarà els plats trencats qui hagi posat el nom al paper del permís. Ningú creurà en la bona fe responsable del servidor públic i els jutges, per prudència, acabaran condemnant algú per assegurar que es paguin els danys que en puguin resultar. Per tant, la mínima prudència aconsella actuar com ho estan fent les administracions. Si no es firma res, no vindran els problemes. I, si més no, polític i tècnic conserven la feina. Que ja és molt.