Opinió

Per què no?

És funció i responsabilitat precisament dels governs i dels representants polítics de trobar la manera de traduir en legal allò que és legítim

La incapacitat per donar resposta urgent als problemes derivats de la crisi pot donar raons a la ciutadania per pensar que el govern està interessat a focalitzar el debat públic més en el sobiranisme o la qüestió nacional que en la greu crisi social. Es fan declaracions i contradeclaracions, es convoquen cimeres, es creen comissions pel dret a decidir, consells per a la transició i s'aproven projectes de llei per desbrossar el camí que pugui legitimar el dret a decidir de Catalunya.

És ben cert que en política la legitimitat no sempre va lligada a la legalitat. En la consciència de cada individu, però també en allò que en podríem anomenar la consciència nacional d'un poble, hi ha legitimitats que no poden tenir traducció política perquè no tenen empara legal. És funció i responsabilitat precisament dels governs i dels representants polítics de trobar la manera de traduir en legal allò que és legítim.

La llei de consultes que des de la setmana passada està en tràmit al Parlament no deixa de ser un desplegament de l'article 122 de l'Estatut. Aquest article explicita que les consultes només podran fer-se sobre matèries de competència de la Generalitat i remet explícitament a l'article 149.1.32 de la Constitució que diu que és l'Estat qui té la competència exclusiva per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum. Duran Lleida ja ha advertit que amb aquesta llei no es podria fer la consulta sobiranista. El xoc entre legitimitat raonable de poder decidir i legalitat constitucional xoquen, de moment, frontalment.

Davant d'aquest atzucac el govern de CiU, més enllà de declaracions altisonants, no té avui prou suports per negociar amb el govern Rajoy l'exercici formal d'una consulta sobre l'encaix de Catalunya i Espanya. Confia o espera que sigui la pressió de la ciutadania la que forci una negociació in extremis amb l'Estat per emparar la consulta promesa.

Arribats a aquesta mena d'impasse o d'impotència, per què no proposar una mena de prèvia? Si el problema és fer viable la legitimitat del dret a decidir sense contradir la legalitat constitucional actual, es podria acceptar el repte dels que entenen, des de fora de Catalunya, que el nostre futur com a nació és també un problema seu, un problema per a Espanya. Doncs bé, acceptem de fer una consulta prèvia extensiva a tots els ciutadans de l'Estat, subjectes inqüestionables de la sobirania que emana de la Constitució segons l'article 1.2 de la carta magna. La pregunta, de caràcter consultiu, podria ser: “Està d'acord que Catalunya pugui decidir si vol continuar formant part de l'Estat espanyol?” El debat que generaria la consulta seria formidable. Seria com destapar la caixa dels trons i el resultat previsible: Hi hauria probablement un 80% de “no” i potser un 20% de “sí”. Tanmateix, la resposta a Catalunya podria ser gairebé a la inversa: un 75% podria dir “sí” i un 25%, “no”. Teòricament no canviaria res, però l'impacte d'una resposta àmpliament majoritària des de Catalunya reivindicant el dret a decidir faria trontollar l'estructura monolítica de l'Estat espanyol i en la projecció internacional les aspiracions nacionals es veurien reconegudes i crearia les condicions per obrir una segona fase de negociació que seria la d'establir els mecanismes jurídics i els canvis constitucionals corresponents que permetessin als catalans, decidir, ja de forma vinculant, l'abast de la seva vinculació o no vinculació amb Espanya. Per què no?

Paral·lelament i mentre s'avança en aquesta direcció no es poden desaprofitar els gestos o iniciatives estrictament polítiques que visualitzin la voluntat majoritària del poble de Catalunya d'esdevenir estat i de ser reconegut com a tal. Em refereixo per exemple a la proposta plantejada d'una candidatura unitària catalana a les eleccions europees. N'han parlat gairebé totes les formacions polítiques a favor, en contra o amb condicions. Qui ho ha formulat en forma de manifest i està recollint adhesions és Nova Esquerra catalana. Precisa el manifest que la candidatura unitària seria compatible amb la llibertat dels europarlamentaris d'incorporar-se després al grup més afí segons el programa o projecte europeu que propugnin, però la candidatura unitària catalana permetria expressar i visualitzar una singularitat respecte a la resta d'Espanya i seria l'expressió d'una voluntat de ser com a nació en la casa comuna d'Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.