Assumir la diversitat

“Veig que algun diari de Madrid ja comença a parlar de federalisme. No li sembla bon senyal?” “Algun diari, diu? Jo em penso que exagera. En tot cas, un únic diari, i sempre el mateix, el que podríem considerar d'esquerres, ha publicat algun article sobre el tema. I amb ben poca convicció. Per cert, el diari El País, que les passa magres, tot sigui dit.”

“D'acord, un diari. Però sempre diem que a la capital no hi ha federalistes. Doncs, miri, ja en surt algun. A veure si comencen a reaccionar i en lloc de negar els problemes es dediquen a intentar resoldre'ls. Perquè no creu que una Espanya federal permetria un bon encaix de Catalunya dins l'Estat? Històricament, a Catalunya se n'ha parlat molt, del federalisme espanyol. Potser ara...” “Perdoni, s'ha parlat de federalisme, però força més de confederalisme, que potser s'assemblen en el nom però poc en l'essència. Federalisme implica uniformitat; confederalisme, diversitat. El problema de l'encaix, que diu vostè, demana precisament tenir en compte la diversitat. Una solució satisfactòria hauria de passar per aquí. El que anomenem Espanya està format per pobles amb llengües i cultures diferents. Mentre es parli d'un estat en què hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de segona, anem malament. En un estat democràtic de debò, tots els ciutadans són iguals, tenen els mateixos drets. No pot ser, per tant, un estat uniforme.” “De tota manera, no creu que el fet que es comenci a parlar del tema ja és un començament? Per fi algú reconeix que hi ha un problema, que caldria afrontar-lo amb noves idees.”

“D'acord. Però vostè creu possible que es pugui començar a pensar en un país respectuós amb les diferències mentre el govern proclama que cal fer noves lleis per espanyolitzar els nens catalans? Entén el que vol dir aquest home que té a les mans fer una llei d'educació? Aquest home, i tants com ell, té clar que només hi ha una manera de ser espanyol, la castellana. Creu, i potser de bona fe, que els que som diferents no podem ser altra cosa que una rèmora que cal extirpar. Tragina a coll, sense ni adonar-se'n, el pes de l'imperi castellà, imposat per les armes a mig món quan van poder. No se'l pot treure de sobre. Creu que s'hi podria ni tan sols parlar de confederalisme o de federalisme asimètric, per dir-ho a la manera de Maragall?” “Algun dia hauran de fer-ho, dic jo. Potser llavors entenguin que les hores que aquí fem castellà a les aules, ells haurien de fer català, per tal que tots ens coneguéssim una mica més.” “Vostè és un optimista. Em sembla que no toca de peus a terra. Vigili que no li tornin a imposar la formación del espíritu nacional. Que no ha entès que només som els que paguem les factures? Vivim en un estat amb ciutadans especialitzats. Els de segona paguem i prou.”