Raquel i el dolor

La inesperada mort del marit de la presentadora Raquel Sánchez Silva és una d'aquelles històries dramàtiques i romàntiques que ens criden inevitablement l'atenció. Una parella jove, atractiva i feliç que topa amb la tragèdia: ell, de poc més de trenta anys, mor en estranyes circumstàncies i l'enterren a Sicília, l'illa on va néixer i on, fa just un any, van celebrar el casament. Recordo aquelles fotografies a les revistes del cor: els nuvis, somrients, caminant pels carrers de la bella Taormina, amb un seguici d'amics i familiars, la mateixa imatge de la felicitat. La història té els ingredients necessaris per enganxar-nos, com si es tractés d'una pel·lícula americana o d'una sèrie de televisió. Però no ho és. El noi és mort i la noia, a més del dolor, ha d'entomar la curiositat dels mitjans de comunicació (que treballen per alimentar la insaciable morbositat de tots plegats). Raquel Sánchez Silva ha optat per adaptar-se a aquesta difícil situació. Conscient que és la seva professió allò que la situa a sota del focus, la presentadora no s'hi ha rebel·lat i ha decidit subministrar ella mateixa alguna informació del seu estat. Ho fa a Twitter, on agraeix l'afecte i el suport d'amics, seguidors i col·legues, des dels dies posteriors al drama. En aquest context va anunciar que marxava uns dies a Eivissa, per descansar, acompanyada de la seva mare. Des del primer moment va haver-hi comentaris que discutien si aquesta era una bona decisió, tenint en compte que era un viatge que tenia previst fer amb el seu marit difunt. Des d'Eivissa, Raquel ha penjat fotos: dinant amb amics, abraçada amb la seva mare o fent submarinisme. Sempre acompanyades del mateix missatge: s'està recuperant i agraeix profusament l'afecte dels que l'acompanyen en aquests moments difícils. Com era d'esperar, aquesta actitud davant del dolor no ha rebut la comprensió de tothom. Tampoc de la seva cunyada, la germana del mort, que li retreu des de Sicília que no plori ni vesteixi de negre. “El seu dolor és fals”, gosa dir. Com és possible que, a aquestes altures, encara funcionin els antics clixés? Com gosem qüestionar la manera que una persona tria, lliurement, per viure el seu dolor? És més respectable una vídua desfeta, vestida de negre i tancada a casa? Ai, Sicília, Sicília…