Opinió

LA GALERIA

Una setmana diferent

Un germà marista ens animava a sortir al carrer i picar fort a terra amb una maça perquè “a cada cop de maça matareu un jueu”

La Setmana Santa té la virtut de mantenir-se rigorosament fidel a allò que representa i commemora. Només ha canviat una mica pel que fa als desplaçaments vacacionals, si bé la tradició continua manifestant tot el seu contingut religiós, sobretot al carrer, amb les processons de passos escultòrics, alguns d'indubtable valor artístic, de penitents que porten ciris, carreguen creus o caminen descalços i arrossegant cadenes, i de soldats romans, manaies o estaferms. Durant el franquisme, però, es va instituir una pietosa modalitat, que consistia a emetre només música clàssica les emissores i projectar pel·lícules sobre Jesús o la Bíblia els cinemes. Fins i tot estava mal vist xiular o manifestar públicament una excessiva alegria. Almenys, fins al dissabte, que aleshores era de Glòria i les campanes de les esglésies repicaven per celebrar la resurrecció de Nostre Senyor.

Una de les coses que fèiem cada Dijous Sant un grup de companys era anar a Verges per veure la seva cèlebre dansa de la mort, precedida d'una escenificació del judici de Jesús, a partir de la condemna del qual s'inicia la processó en què uns esquelets ballen al ritme monòton d'un timbal. I ens movia més la curiositat que l'esperit religiós, tot i que el clima que es vivia, i es viu, a Verges durant l'esdeveniment és d'un intens i profund misticisme. I anant molt i molt de temps enrere, quan érem encara criatures, compràvem carraques i maces de fusta, elements que en aquella ja remota època eren part sonora i activa de Setmana Santa. I per què aitals instruments, especialment les maces? Doncs perquè el germà que impartia classe de religió al col·legi dels maristes de Badalona ens animava a sortir al carrer i picar fort a terra amb la maça, sense parar. I ho raonava així: “A cada cop de maça, matareu un jueu.” Sí, sí, aquell membre d'una comunitat religiosa cristiana ens instava a matar membres del llavors anomenat “poble deïcida”, i no només sense cap mena d'escrúpol, sinó fent-nos creure que els mataríem de debò. I aquella acció, popularment –compte– coneguda com a “anar a matar jueus”, coincidia cronològicament amb la posada en pràctica, a l'Alemanya nazi, de la “Solució Final” als diversos camps d'extermini que Heinrich Himmler, a qui Franco havia rebut amb tots els honors no feia tant, va fer construir per consumar l'Holocaust.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia