Estimada Laura

Qui atreu a qui? La magnetita a l'imant o l'imant a la magnetita? Som davant de la primera relació sentimental de la història? Deliri forçat? Explotació econòmica? Llegeixin Amor mineral, un llibre no escrit de gran interès. Perquè un dia ho haurem d'afrontar. Qui influencia a qui? Barcelona a comarques o comarques a Barcelona? Poc es diu. Però el mapa electoral ha de fer obrir els ulls. Comarques espenta aquest procés. La cosa ve de lluny. I la formiga només es veu quan torna amb la teca al formiguer. Poble a poble han sortit a la llum criatures bellugadisses. Han omplert sales, casals, capses de sabates, de galetes i han xerrat en públic el que mai sortia del xiuxiueig de cantonada. Davant de la virtual dicotomia de masses i elits de Barcelona, a comarques hi ha les immenses minories. Es posen la capa de Superman costumista i rumien com el pagès Maquiavel. Els anònims treballen amb la força de creure quan ningú creu en res. I això fa merèixer el respecte dels ateus existencials. Res seria sense ells: ni les manifestacions, ni el discurs, ni l'energia... No és el poble amb una samarreta de Lenin fosforescent. És diferent. El teu nom és Laura. A comarques s'ha fet catarsi de la novel·la de Miquel Llor Laura a la ciutat dels Sants (1931). La pobra Laura, que se'ns en va a comarques. Comarquinal: cau opressiu, emboirat, d'éssers engabiats. I allà la nostra fleuma acaba neuròtica. Ni matrimoni, ni amor fugaç, ni res. Sola. I és clar, sense ansiolítics. Ara Laura ja ha crescut. La vida li ha fotut unes nates que podria muntar una cadena de pastisseries. Retorna. Laura sedueix als pobles i a la ciutat. Què t'has fet? És la bellesa del que ja no es recorda. L'amor sempre és singular. És un gest el que fa enamorar el tot. Laura, que véns de lluny. El teu nom és laurus (llorer), victoriosa. Laura ara vol guanyar. No només pel seu país, sinó també per unes comarques que sempre han perdut, i que ara posen les fulles de llorer que li falten a la corona.