Opinió

Tribuna

Utilitat dels treballs d'amor

“La ciutadania espanyola assisteix des de fa uns mesos a un foc encreuat de requestes polítiques amoroses

Kierkegaard recull un bell pensament d'Alexandre Dumas: l'amor desgraciat és aquell en què un és més estimat per una altra persona que no l'estima ell mateix. Un pensament que contradiu el tòpic de les penes de l'amor no correspost, i que de fet beu directament de la font platònica: l'amor resideix en el qui estima, no en el qui és estimat; com d'altra banda no podia ser d'altra manera provinent del filòsof d'on en gran part parteixen la major part d'exercicis per considerar l'esperit humà, i que ens dóna llicència per estimar un gos o un gat, si tal és la nostra requesta, sense que en si mateix tal activitat atorgui a l'animal una categoria superior a la que ja té en si mateix.

Una petita reflexió confirma allò que d'entrada podria semblar extravagant. El mite continua viu: Plaisir d'amour ne dure qu'un moment, / Chagrin d'amour dure toute la vie. En les penes d'amor hi ha certament el patiment de la pèrdua, de la despossessió, del desig no realitzat, però d'una manera o altra sempre s'hi trena una sensualitat no exempta d'un cert plaer, potser malsà i morbós, potser no tant, en qualsevol cas plaer al cap i a la fi.

La ciutadania espanyola, alguns atònits, la majoria més aviat indiferents, sarcàstics els qui ja estan més de tornada, assisteix des de fa uns mesos a un foc encreuat de requestes polítiques amoroses, amb tot el repertori del joc sentimental i eròtic desplegat en plenitud: requestes no assistides, gelosia, requesta a tercers per excitar la gelosia, belles declaracions contradites pels fets, menyspreu, condescendència, aparent tantsemendonisme, canvis d'humor i de plans, infidelitat, amenaça de venjança davant de la infidelitat… tot plegat porta al que he apuntat al principi: en qui resideix l'amor –en aquest cas, l'amor polític–? Només pot exercir-lo en propietat el qui està en condicions d'accedir al poder a partir de la pròpia iniciativa: el PP i el PSOE. Això vol dir que els altres són mers comparses? Els equivalents del que en el XIX –amb perdó de les senyores– serien les passives damisel·les expectants? (Sí, ja sé que arribat el cas tals damisel·les tampoc eren tan passives ni expectants, però què és una referència reconeixeble sense un bon tòpic?)

No: també aquí les damisel·les semblen deixebles avantatjades de la igualtat sexual –i civil, per descomptat–, i això deixa en evidència que no tots juguen al mateix joc: PSOE i PP pensen en la immediatesa, són amants roents que volen anar al llit ara mateix, i els altres –Ciutadans i Podemos– pensen en el futur.

I aquest futur es diu futur en si mateix, però també desgast, relleu generacional, noves eleccions en el més pròxim de tals futurs. No és el mateix el futur de Ciutadans que el de Podemos: els uns parlen de regeneració aprofundint en el sistema; són l'encarnació de la vella dita lampedusiana, canviar alguna cosa perquè no canviï res… una alternativa re-generacional al PP; els altres pensen en un canvi substancial del sistema, en una mena de transsistematització capaç de destruir un Estat construït per mantenir la propietat i els privilegis dels rics, i construir-ne un altre per dur a terme una distribució equitativa dels beneficis; potser no van tan calents com els altres, però com que són de costums relaxats, també estan disposats a anar al llit sense grans preàmbuls; aquestes són les seves intencions, i aquest cronista se les creu; una altra cosa són les possibilitats de dur-les a la pràctica, tant en l'aspecte merament mecànic com pel que fa a la consistència del propòsit a partir de quan comencin a tocar cuixa, ai, la Història moderna està feta de joguines de l'esquerra trencades, abandonades en un racó de l'habitació dels mals endreços.

No serà aquest cronista qui gosi
entrar en el joc reservat als privilegiats amb informació de primera mà, o sigui a predir què passarà. D'altra banda, costaria dir res que no hagi estat dit… hi haurà govern? Hi haurà eleccions? El pas del temps escurça les diferències entre el que canviaria en un cas o en l'altre. Una cosa ja s'ha vist: que els s
àtrapes del PP es troben francament a gust i confortables en la situació,
negant-se a passar pel control parlamentari al govern. Deixem pels juristes si poden fer-ho o no; ja ha quedat clar que on més còmodes se senten és en el trànsit a efectes pràctics menys semblant a una democràcia, o sigui més a una dictadura.

El raonament inicial al revés: viu més feliç l'hora actual? Sembla evident que ni els del PP ni els del PSOE: vet aquí, per si n'hi havia algun dubte, qui pateix d'amors desgraciats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia