A vostè li ha tocat fer el paper de Sagasta, recordat per haver perdut Cuba. Probablement en la independència de Catalunya i la crisi que aquesta obrirà a Espanya hi tindrà més responsabilitat personal que la del mateix Sagasta, que si més no, tard i malament, va acabar fent una oferta a l’illa. Però, al capdavall, les persones són relativament accessòries. No és una persona ni un partit els que han optat per un model d’Espanya que ha negat de manera obstinada i sistemàtica la condició de nació a Catalunya, i amb ella la seva llibertat per formar part de l’Estat espanyol o no, i que mai no han sentit la llengua i la cultura catalanes com a pròpies. Els catalans també hi tenen la seva part de responsabilitat, per la seva ingènua voluntat de canviar Espanya, de fer que Espanya fos una mena de país que només ells imaginaven així. Potser no era ingenuïtat, sinó por, i memòria històrica de tantes derrotes i fracassos (des de la República Catalana de Pau Claris el 1640, fins a la derrota de la Generalitat republicana el 1939, passant per la desfeta del 1714).

Fossin quines fossin les raons passades, l’ara i l’aquí és el que compta, i ara i aquí els dirigents catalanistes s’han alineat amb la majoria social del país per portar el país a la independència. I ho volen fer basant-se en el principi democràtic i el dret d’autodeterminació, com una nació moderna del segle XXI. Votarem doncs, i us direm adeu sense acritud. Passi-ho bé i bona sort!