Benvolgut president,

El conec de fa tant de temps que encara em costa el formalisme de tractar-lo de vostè i adreçar-m’hi com a president. Vostè té l’amabilitat, cada cop que ens veiem, de portar la conversa al Carles-Jofre i al tuteig. Però com que l’ocasió és solemne, m’he autoimposat seguir amb el tractament protocol·lari que es mereix el més alt càrrec del meu país.

President, a més de periodistes tenim una altra cosa en comú: tenim a casa dos alumnes de primària. Pertanyem ja a una generació en què per més important que sigui la feina mai dimitirem de la nostra paternitat ni la descarregarem en una mare sotmesa. Tinc entès que tots dos, després d’una intensa Diada –cadascú en el seu àmbit– vam robar hores al dia per folrar llibres i etiquetar material.

És aquí l’epicentre d’aquesta carta: la Magalí, la Maria, el Jan i la Martina. Encara ara cal explicar a tothom que això no es fa pel 1714 ni pel 1939 i, encara més, ni tan sols pel 1978. És per la Catalunya del 2030.

És cert que el país es troba en la cruïlla més important de la seva història i si encara som aquí és pels besavis dels nostres besavis, pels pares dels nostres pares i per tota la gent que hagi nascut on hagi nascut ha preferit plantar la llavor aquí sense renunciar a les arrels d’allà.

Però sense noves flors a cada instant no hi ha futur. És per això que, humilment, li demano i agraeixo que en cada gest pensi en el país que heretaran més que del que fugirem. Gràcies, president. Ànims, Carles.