Política

Artur Mas

La venjança pel 9-N

El 13 de març, el TSJC va condemnar a dos anys d’inhabilitació l’expresident Artur Mas i a penes lleugerament inferiors l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau

Malgrat el mal tràngol que han hagut d’assumir els encausats, l’èxit del 9-N va representar un impuls decisiu per al procés sobiranista

La premsaespanyola va considerar que la sentència era “benèvola”, un fet que obvia el càstig econòmic

La nit del 9 de novembre del 2014, quan Artur Mas i Joana Ortega van comparèixer per donar compte dels resultats de la consulta sobiranista, es feia difícil imaginar que, alguns anys després, ambdós s’asseurien al banc dels acusats juntament amb altres membres del govern. Malgrat la divisió generada entre el bloc sobiranista i les dificultats logístiques, la consulta s’havia dut a terme sense incidents remarcables. I, a més a més, amb un èxit de participació incontestable. Malgrat la precarietat de mitjans i les amenaces del govern espanyol, 2.344.828 persones van participar-hi, de les quals 1.897.274 van optar pel doble sí. L’èxit de la consulta, que es va convertir en l’envit més important a l’Estat, va donar empenta a Artur Mas per reclamar a l’executiu de Mariano Rajoy la convocatòria d’un referèndum de veritat; però el líder del PP no només no va moure’s ni un mil·límetre en la seva negació sistemàtica del diàleg, sinó que va emprendre un assetjament judicial sense treva contra els màxims responsables de la consulta, amb el president de la Generalitat al capdavant i la resta de membres de l’executiu que havien participat en la logística.

Fins a tres dies abans de la consulta, el govern espanyol havia assegurat que la votació no es duria a terme. De fet, estaven convençuts que Mas no creuaria el Rubicó i no s’atreviria a desafiar els tribunals de manera oberta. Però, en les darreres hores, quan es va instal·lar el convenciment que no hi havia aturador possible, l’estratègia del govern espanyol va canviar de dalt a baix. El dijous abans, quan ja semblava evident que Mas estava fermament decidit a impulsar la consulta, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va comparèixer per dir que el govern espanyol no intervindria per evitar la votació, sempre que es tractés d’un simple exercici ciutadà de “llibertat d’expressió” i no hi hagués una participació directa de la Generalitat. De fet, ni la fiscalia va actuar, malgrat haver obert una investigació d’ofici la nit anterior, ni tampoc els jutges van ordenar tancar locals ni requisar urnes, tal com demanaven expressament algunes denúncies (fins a 24) que van arribar als jutjats de guàrdia. Tampoc els Mossos d’Esquadra van sol·licitar una llista dels centres on s’havien dut a terme les votacions ni les dades dels seus responsables per fer-les arribar a la fiscalia tal com demanava el ministeri públic.

El govern espanyol, doncs, no va aplicar-se a fons per impedir el 9-N (contràriament a allò que va fer l’1 d’octubre, quan va utilitzar tots els mecanismes al seu abast), sinó que va centrar la seva estratègia a deslegitimar la consulta, a remarcar que era un exercici “inútil i antidemocràtic”. El dia abans, el mateix Mariano Rajoy havia declarat sobre la convocatòria: “Ni és un referèndum ni una consulta i no té cap efecte.” I, durant la jornada electoral, La Moncloa insistia que la votació no tenia cap garantia legal ni tan sols des del punt de vista operatiu, ja que suggerien que el mètode per participar-hi era un campi-qui-pugui; una idea que es va difondre a través de la premsa de Madrid, obsedida a trobar votants repetits o altres anomalies que permetessin desprestigiar la consulta. Després de rebaixar durant tot el dia l’abast públic de la resposta al 9-N, aquella nit el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va comparèixer per valorar el “simulacre” de consulta, que va qualificar de “pura propaganda”, i per emfasitzar el “fracàs” d’Artur Mas per no haver pogut executar el seu decret del 27 de setembre. El ministre, però, també va aprofitar l’avinentesa per recordar que la Fiscalia Superior de Catalunya estava recollint informació per dirimir si hi havia responsabilitats penals. Es tractava d’un primer avís que el govern del PP passaria de la inacció a l’assetjament judicial. Al capdavall, la jornada del 9-N va obrir la guerra de la politització de la justícia i algunes tensions en la cúpula del poder judicial, sobretot a la fiscalia, que va acabar pendent al fiscal general de l’Estat i esquerdant la unitat dels fiscals catalans. En tot cas, es tractava d’un peatge que el govern del PP estava disposat a pagar per tal de no perpetuar la imatge de feblesa que alguns sectors li retreien.

La persecució es va iniciar ben aviat. Set dies després de la consulta, el fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, per ordre del fiscal general de l’Estat, va presentar una querella contra Mas, Ortega i Rigau per desobediència, prevaricació i malversació de fons públics. El 2 de febrer del 2016 la fiscalia també va demanar investigar l’exconseller Francesc Homs. La inculpació va generar una onada de solidaritat sense precedents, amb més de 6.000 autoinculpacions de persones que manifestaven haver participat en la consulta i que, això no obstant, no van ser admeses pel TSJC. En la interlocutòria, els magistrats consideraven que “la simple participació en el 9-N per expressar una opinió sobre les diverses opcions polítiques plantejades pels organitzadors no constitueix infracció penal de cap mena”.

La persecució judicial

El judici, que es va celebrar el mes de febrer passat, va representar una prova de força més del sobiranisme. A l’exterior de l’edifici judicial, milers de persones es concentraven per tal de donar suport als acusats. A l’interior, tots tres van argumentar que no havien rebut cap aclariment del Tribunal Constitucional sobre com s’havia de suspendre la consulta i van criticar que la fiscalia hagués canviat de criteri “per raons polítiques” després que els fiscals catalans no detectessin indicis de delicte. En el cas concret d’Artur Mas, a més a més, va assegurar que “la iniciativa política de la consulta” va ser seva “com a president que era”.

Finalment, el 13 de març el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar a conèixer la sentència i va condemnar a dos anys d’inhabilitació l’expresident Artur Mas i a penes lleugerament inferiors l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau. La decisió, adoptada per unanimitat dels tres magistrats, suposava acceptar una part de l’argumentari del ministeri fiscal. Pocs dies després, es va donar a conèixer la sentència a Francesc Homs, que en aquest cas va ser d’un any i un mes d’inhabilitació i 30.000 euros de multa. Malgrat la reacció irada de la premsa espanyola, que se sentia insatisfeta considerant que la sentència era excessivament “benèvola”, la qüestió és que resultava especialment sorprenent si tenim en compte el menysteniment sistemàtic i la passivitat del govern espanyol envers la consulta. En tot cas, el càstig ha estat especialment dur des d’un punt de vista econòmic. Artur Mas s’ha vist obligat a satisfer una fiança de 5,2 milions d’euros, que li va imposar el Tribunal de Comptes per la despesa de diners públics en la consulta, després de consignar 2,9 milions d’euros i diversos immobles com a garantia. És evident, doncs, que el govern del Partit Popular es va sentir ferit amb el resultat de la consulta del 9-N i ha utilitzat la justícia per ordir la seva venjança.

La solidaritat de la societat
Un fil conductor dels episodis de repressió contra els presidents ha estat la solidaritat de la societat civil, expressada de forma diversa. En el cas de l’empresonament d’Enric Prat de la Riba, el món de la premsa i els representants polítics van reaccionar amb rapidesa. També van rebre mostres de solidaritat Lluís Companys i la resta de represaliats del 6 d’octubre del 1934, amb col·lectes populars que es van organitzar arreu del país. En el cas de Jordi Pujol, malgrat la repressió franquista, els carrers es van omplir de pintades i un dels partits més implicats va ser el PSUC.

Per saber-ne més

Quan es va donar a conèixer que seria el relleu de Jordi Pujol, algunes veus del seu partit van assegurar que Artur Mas (Barcelona, 1956) era un “producte de màrqueting”. Havia estat un fidel escuder, tant quan va exercir de regidor a l’Ajuntament de Barcelona (1987-1995) com quan va assumir la conselleria de Política Territorial (1995-1997) com quan va fer-ho d’Economia i Finances (1997-2001). Molt probablement, en aquells moments ni els més visionaris podien imaginar-se que quinze anys després, aquell presidenciable “sense ànima” trencaria amb l’autonomisme i l’estratègia del “peix al cove” que havia caracteritzat el seu marmessor i assumiria el lideratge del procés sobiranista fins al punt d’asseure’s al banc dels acusats i veure’s inhabilitat per aquest motiu. També és veritat, però, que el 20 de novembre del 2007, al Palau de Congressos de Catalunya, Mas havia traçat el seu propi destí, un full de ruta que proposava construir “la casa gran del catalanisme” i integrar el dret a decidir.

Després d’una llarga travessia pel desert de l’oposició, bandejada una vegada rere l’altra malgrat aconseguir guanyar en vots, Mas va accedir a la presidència de la Generalitat el 23 de desembre del 2010. El seu primer mandat va estar marcat per les retallades i la decepció d’un govern que, a l’hora de la veritat, no va ser “el dels millors”. Però la manifestació multitudinària de l’11 de setembre del 2012 li va capgirar de dalt a baix l’escenari i el va fer erigir-se en el líder del procés. Pocs dies després de solemnitzar el fracàs del pacte fiscal, Mas convocada eleccions al Parlament. El líder de CiU no va aconseguir els resultats que esperava, probablement perquè en aquells moments no era un líder prou creïble per l’etapa que s’obria. Però va saber bastir un acord de governabilitat i portar la consulta del 9 de novembre fins al final. Paradoxalment, mentre assumia més riscos polítics i judicials es mantenia el qüestionament en el món del sobiranisme, un fet que va acabar provocant la seva retirada.

La insatisfacció de la premsa espanyola

Com acostuma a succeir, la premsa espanyola va reaccionar d’una manera molt diferent de l’estrangera en donar-se a conèixer la sentència del 9-N. Mentre que en el primer cas van carregar amb duresa, els mitjans de Madrid van considerar que la condemna era “baixa”, “benèvola”, “generosa” i “escassa” i van lamentar que haver posat les urnes quedés en “una condemna testimonial”. L’ABC va treure a portada la cara de l’expresident de la Generalitat amb una estelada de fons i remarcava que “el 9-N li surt més car a les restes de Convergència que a Artur Mas”. La Razón, per la seva banda, considerava que la sentència havia estat “escassa” tenint present que Mas és “un polític que no només va cometre un delicte de desobediència a una resolució judicial quan exercia com a representant ordinari de l’Estat a Catalunya, sinó que ha impulsat un procés que constitueix un atac frontal a la Constitució i al principi de sobirania nacional”. El diari El Mundo qualificava de “perillós precedent” la sentència per no haver atribuït a Mas, Ortega i Rigau delictes de prevaricació. Finalment, El Español lamentava que “desafiar l’Estat no pot sortir tan barat” i sostenia que “els ha sortit barat desafiar l’Estat”, a banda de considerar que els tres “acusats” han “tret profit de la pressió exercida pel TSJ català des que van anar a declarar acompanyats d’una multitud”.

Dues cròniques del 9-N

Els llibres dedicats al procés són molt nombrosos. I, entre aquests, disposem de dues cròniques excel·lents dels preparatius de la consulta del 9-N, a càrrec dels periodistes Vicent Partal i Pere Martí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.