La decisió dels tribunals espanyols ha perjudicat logísticament la candidatura europea però ha evidenciat el que ja sabíem, que és que l’enemic públic número u de l’Estat, l’enemic a batre, és el president Puigdemont, i això, suposo, despertarà un sentiment de suport cap a ell; en definitiva, l’esperit de l’1 d’Octubre. Quant a la sessió del judici, és absolutament irrellevant que el cap de la Brimo considerés que Jordi Sànchez fos, primer, prepotent i després, més col·laboratiu. Perquè els estan acusant per un delicte de rebel·lió que és un aixecament públic i violent. En canvi,em sembla rellevant l’actitud de Marchena. Fa algunes setmanes ja vaig pronosticar que conforme anés avançant el judici veuríem un Marchena amb més mala cara. I efectivament és el que està passant. Pren decisions parcials i autoritàries, com la de no deixar veure vídeos, que ha impedit de confrontar el relat dels testimonis amb la realitat dels fets, i limita cada cop més i amb una gran diferència de tracte les intervencions dels advocats de la defensa respecte de l’acusació. Va arribar al seu zenit, fent gala d’un autoritarisme impropi d’un magistrat, dient a la lletrada Marina Roig si s’equivocava o no amb la seva estratègia de defensa. Així, trobo a faltar una reacció dels col·legis d’advocats, que haurien d’haver sortit en tromba a defensar el dret a la defensa, que està vulnerant clarament el president de la sala. Tot això és una performance.La sentència, tot indica, que ja està decidida pel tribunal, i per tant tot el que diguin els testimonis és bastant irrellevant.