Política

Els austriacistes

Demà: Els afrancesats i liberals

La primera diàspora

La guerra de Successió (1714) i la repressió desfermada contra els vençuts van provocar el primer exili polític de la història del nostre país, protagonitzat per més de 25.000 catalans

Una part d’aquests exiliats es van establir a Viena, la capital de l’imperi i fins i tot es van crear xarxes de solidaritat per atendre els més desafavorits

Durant alguns anys,els exiliats van creure que seria possible recuperar les llibertats de Catalunya

Una de les principals conseqüències de la guerra de Successió va ser l’emigració massiva de catalans. De fet, entre els primers projectes de repressió hi havia la idea de deportar en massa pagesos i presoners austriacistes cap al nord de França per “fer-los treballar en l’agricultura com els esclaus”. No es va fer directament, però el règim de terror imposat per les noves autoritats borbòniques va provocar un temor generalitzat. En paraules d’un testimoni de l’època, “durante los meses de octubre y noviembre (de 1714) fueron continuos los decretos de destierro, tanto de canónigos como de religiosos, nobles, jueces, abogados, escribanos y demás persones: toda Cataluña estaba en verdadero movimiento, por todas partes se veían escoltas de soldados acompañando a los sujetos obligados a abandonar sus hogares”. Sense aquest escenari brutal de repressió resulta impossible entendre una diàspora com la que es va viure ja des d’abans de la caiguda de Barcelona i que alguns historiadors, com ara Joaquim Albareda, han qualificat com “el primer exili polític de la nostra història”.

L’èxode no es va produir de cop a partir del 1714. De fet, s’inicià l’any anterior, coincidint amb l’evacuació de les tropes imperials. En aquells moments, van abandonar el Principat les tropes de Carles III (uns dos mil cinc-cents homes amb les seves famílies), els funcionaris de l’administració reial i un nombre considerable de famílies cortesanes. Algunes d’aquestes provenien d’altres territoris de la corona d’Aragó i s’havien refugiat a Barcelona. En tot cas, el gruix principal dels exiliats va abandonar el país a partir del 1714 i, a partir d’aleshores, no van deixar de fer-ho fins al 1725. En alguns casos, es tractava de col·lectius sencers, tal com va succeir amb els defensors de Cardona, que van rendir-se una setmana després que ho fes Barcelona i que van rebre el dret d’embarcar-se. No tothom abandonava el país d’aquesta manera. Des del 1714 hi va haver un degoteig continu de catalans que fugien de manera clandestina, contravenint les ordres borbòniques que impedien abandonar el país a tots aquells que haguessin participat en la defensa de Barcelona.

Es fa difícil avaluar la magnitud d’aquella diàspora catalana. Segons el testimoni de Francesc de Castellví, que va escriure des del seu exili vienès, el 1715 els refugiats “excedían el número de 16.000 personas, sin los que estaban incluidos en los cinco regimientos que estaban en pie en Hungría”. Una altra font, en aquest cas anònima, ens dona una xifra molt semblant i fins i tot s’atreveix a traçar-nos un perfil social de les persones que van haver d’abandonar el país: “Y perdidas más de 15.000 familias, entre las cuales hay algunos magnates y muchos títulos y caballeros, que andan peregrinos y mendigos por el mundo”. No es tracta d’una xifra menor. Si tenim en compte que, en aquells moments, la població de Catalunya se situava al voltant de les 400.000 persones, arribem a una proporció del 3,75%. O, dit en altres paraules, 4 de cada 100 catalans van haver d’emigrar per culpa de la derrota del 1714, una autèntica catàstrofe demogràfica a la qual cal afegir l’impacte de la guerra i la repressió en termes de morts. L’exili, a més a més, no tenia només una dimensió quantitativa, sinó també qualitativa. L’historiador Agustí Alcoberro, un dels màxims especialistes en l’exili austriacista, ha afirmat que “l’endemà de l’Onze de Setembre, el Principat restà sense la major part de la seva classe dirigent i dels seus elements més actius, liquidats físicament, represaliats, condemnats a marxar o bé bandejats i silenciats en un no menys amarg exili interior”; i, en termes comparatius, ha comparat aquella diàspora amb la que hi va haver el 1939.

Una de les destinacions més habituals va ser la capital de l’imperi, Viena. L’enorme atractiu de la cort i les possibilitats de patronatge que oferia la van convertir en una destinació de primer ordre, sobretot per a la gran noblesa. Fa alguns anys, Ernest Lluch donava valor al paper que van jugar alguns d’aquests exiliats en el disseny de la política imperial. Un d’aquests era Ramon Vilana-Perles, marquès de Rialp, que es va convertir en el secretari d’estat i de despatx universal des del 1714 fins sl 1734. En tot cas, la colònia més nombrosa de catalans es va establir a Nàpols, Milà o Sicília. Són nombrosos els casos de juristes vinculats als antics consells de Barcelona que van obtenir-hi plaça, com ara Domènec Aguirre o Josep Plantí. Un gran nombre d’eclesiàstics van optar per Roma.

Hi ha testimonis que deixen constància de l’esforç dels exiliats per mantenir viva la flama de la resistència, ja fos pressionant els antics aliats o bé establint contactes amb els nuclis resistents de l’interior del país. També n’hi ha que deixen constància de l’esforç per mantenir una personalitat diferenciada. Des de l’exili, els catalans van intentar establir xarxes de relació i, fins i tot, mecanismes de solidaritat, tot i que amb els condicionants socials de l’època. Per donar-ne exemple, podem citar el cas del palau dels comtes d’Althan, que es va fer càrrec de l’assistència als exiliats pobres. En tot cas, la institució assistencial més important serà l’Hospital d’Espanyols.

Durant els primers anys, els exiliats van mantenir viva l’esperança que hi hagués un capgirament de la conjuntura internacional i que això els permetés retornar al país. En tot cas, alguns testimonis també deixen constància de la decepció provocada pel reconeixement de Felip V com a rei d’Espanya per part de l’emperador Carles VI. Un d’aquests, Antoni Desvalls, es negava a acceptar aquesta situació i afirmava que “no era posible que su majestad cesárea permitiera que los pueblos que habían sufrido tantas ruinas, el derramamiento de tanta sangre y consumido los caudales en su servicio, quedasen expuestos a mayor desolación”. Però, malauradament, aquests eren els paràmetres en què es movien les relacions internacionals.

La nova Barcelona
En una conferència imperial celebrada a Viena el 4 d’octubre del 1714 es va prendre l’acord d’establir una colònia d’exiliats austriacistes al Banat de Temesvar, a l’actual poble de Zrenjanin, a la Voivodina sèrbia. El primer grup d’exiliats va arribar la tardor del 1735, i cap al 1737 ja n’hi havia prop de vuit-cents. L’assentament, però, va fracassar a causa de l’avançada edat dels colons. La pesta, present a Voivodina el 1738, i la proximitat de la regió a l’amenaça otomana, van ser altres factors que van propiciar la fi de la colònia.
El rostre de l’exili

Història i memòria de Francesc de Castellví

Castellvíés un cronista i alhora protagonista de l’exili austriacista

Francesc de Castellví (Montblanc, 1683-Viena, 1757) és el cronista amb majúscules de la guerra de Successió. Les seves Narraciones históricas són, encara avui, una font ineludible per conèixer aquell episodi. Però la trajectòria d’aquest austriacista també és un dels rostres més paradigmàtics de l’exili. Castellví va participar en la Junta de Braços que va decidir la resistència a ultrança de Barcelona. I, amb la derrota, es va veure obligat a emprendre el camí de l’exili. Va lluitar amb el grau de capità en la defensa de Barcelona al capdavant de la 8a companyia del 2n batalló Immaculada Concepció de la Verge Maria de la Coronela de Barcelona, i el 12 d’agost del 1714 va ser ferit al baluard de Sant Pere. De fet, estava contraatacant quan es va decretar l’ordre de capitulació. Una vegada ocupada la ciutat, Castellví va ser sotmès a un règim de llibertat vigilada i les seves rendes li foren confiscades, igual que a molts altres nobles.

El 1718 va ser detingut i interrogat, però no se li pogué incoar cap càrrec perquè tan sols se li podia imputar que tingués els béns segrestats i haver demanat un passaport. En tot cas, Castellví pogué pagar una “fiança” de 8.000 ducats a Salvador Prats i Matas, i va quedar alliberat a les 12 del migdia. A partir d’aleshores va passar a residir a casa dels seus parents, els Armengol de Rocafort de Queralt.

El 1726 es va firmar la pau entre el rei Borbó i l’emperador austríac. Aleshores es va declarar l’amnistia per als presoners polítics. Castellví va aprofitar-ho per emigrar a Viena, a la cort de l’arxiduc Carles, on va poder enllestir les Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725. Entre el 1735 i el 1738, va participar en l’expedició d’exiliats catalans a Àustria que va seguir el curs del riu Danubi fins a l’actual regió de Voivodina (Sèrbia) amb la idea de fundar una Nova Barcelona. Però el perill que provocava la proximitat dels otomans i una epidèmia de pesta, juntament amb l’avançada edat de bona part dels colons, van fer descartar el projecte. La població es va reduir a menys de la meitat en tan sols tres anys.

Finalment, Francesc de Castellví va retornar a Viena, on l’emperador Carles li va atorgar una renda anual com a exmilitar de la guerra de Successió fins a la seva mort.

Una obra per entendre la guerra de Successió

Una manera immillorable d’acostar-se a la visió dels exiliats és llegir “Les narracions històriques de Francesc de Castellví”, una de les millors cròniques sobre la guerra de Successió. L’autor explica en detall els orígens, el desenvolupament i les conseqüències del conflicte, que Francesc de Castellví va viure en primera persona. Exiliat a Viena el 1726, Castellví va redactar-hi una gran part del seu treball. Fins fa pocs anys, el text era difícilment accessible, però amb motiu del tricentenari de la guerra de Successió es va editar una selecció de textos escollits, amb una introducció de la historiadora Mercè Morales.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

política

Ajornat el judici contra Jové, Salvadó i Garriga per la campanya electoral i no per la llei d’amnistia

barcelona

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona
Susanna Bazán López
Cap de l’oposició a Porqueres (Junts per Porqueres)

“Hi ha una mala gestió de govern i falta transparència”

Porfqueres
política

Collboni perd la moció de confiança, però anuncia una ampliació del govern

barcelona
rússia

Sis anys de presó per a una membre de Pussy Riot

barcelona
rússia

El Kremlin continua entossudit a culpar Kíiv de l’atemptat

barcelona
polònia

Destituït i investigat per espionatge el cap de l’Eurocos

barcelona