Armes saudites, negoci europeu
La Unió Europea és el segon proveïdor mundial més gran d’armes a l’Aràbia Saudita, després dels EUA
No hi ha cap mecanisme a Europa de control sobre com els estats avaluen l’impacte de les exportacions
L’Estat espanyol treu rèdit econòmic de la guerra del Iemen, però no és l’únic a la Unió Europea. La polèmica de les 400 bombes que el govern socialista de Pedro Sánchez ha venut a l’Aràbia Saudita és només la punta de l’iceberg del gran negoci armamentista europeu amb un dels grans implicats en aquest conflicte que ha generat la “pitjor crisi humanitària al món”, segons Nacions Unides. Només superada pels Estats Units, la UE és el segon proveïdor més gran d’armes de la monarquia saudita a tot el món, malgrat la denúncia d’organitzacions internacionals de drets humans que acusen el règim de “crims de guerra” al Iemen.
Els interessos econòmics de socis de pes en el bloc europeu, com ara el Regne Unit o França, han frenat, fins ara, qualsevol temptativa per imposar un embargament d’armes al règim saudita. Sumat a l’ambigu i poc ferm marc legal europeu sobre l’exportació d’armes, l’Estat espanyol té el terreny adobat a Europa per continuar venent armes a països que violen els drets humans. Un panorama que no va impedir que Izquierda Unida enviés una carta a la cap de diplomàcia europea, Federica Mogherini, per denunciar que, amb l’enviament de les bombes, el president espanyol, Pedro Sánchez, ha violat la posició comuna europea que regula l’exportació d’armes. Una crida a Brussel·les que va camí de perdre’s en l’oblit.
Sense control
Aquesta normativa només obliga els governs europeus a avaluar si les transferències d’armament a altres països poden suposar un risc per a la violació de drets humans, però no estableix cap mecanisme de control. “No hi ha cap entitat europea que controli les decisions sobre exportacions d’armes dels estats membres”, va assegurar Pieter D. Wezeman, investigador de l’Institut Internacional de Recerca sobre la Pau d’Estocolm (Sipri), prestigiós centre de recerca sobre defensa i armament. En el cas de l’Estat espanyol, Wezeman va assenyalar que existeix un “clar conflicte d’interessos”, ja que és el mateix govern que avalua la transacció i, alhora, és part interessada.
Ara bé, l’expert assenyala que l’interès de l’executiu socialista en vendre les 400 bombes anava més vinculat a salvar un contracte pendent més gran amb els monarques saudites: cinc vaixells de guerra valorats en 2.000 milions d’euros.
L’empresa Navantia fa dos anys que intenta tancar la venda d’aquestes naus, que construirien les drassanes del Ferrol o de Cadis. Sánchez, de fet, va justificar que va prendre aquella decisió per “prioritzar” les relacions comercials amb l’Aràbia Saudita i “garantir els llocs de treballs” que suposaran aquest contracte.
Sense embargament
Però la política de Sánchez al capdavant de l’executiu espanyol entra en contradicció amb el suport que va donar el seu partit, el PSOE, a la resolució de l’Eurocambra que demanava l’embargament d’armes a l’Aràbia Saudita per la seva intervenció en el conflicte del Iemen.
Tot i això, el Consell de la UE, en què seuen els 28 estats membres, va descartar la proposta del Parlament Europeu perquè, segons Wezeman, “diversos governs, especialment el Regne Unit i França, no han mostrat un interès real a restringir” les exportacions d’armes a Riad.
Són molts diners en joc. Durant els dos primers anys de conflicte al Iemen, els deu majors exportadors de la UE a l’Aràbia Saudita van guanyar més de 3.000 milions d’euros en transferències d’armes a aquest règim autoritari, segons les dades del Sipri. Al capdavant de tots, amb molta diferència, hi ha el Regne Unit, que només ell sol va exportar armes per valor de 2.000 milions d’euros. El segueixen els francesos (291 milions), els espanyols (254 milions) i els italians (226 milions). “No estan disposats a aturar el comerç d’armes amb l’Aràbia Saudita”, assegura Wezeman, que recorda que aquesta monarquia autoritària és el client número u de la indústria armamentista britànica.
Excepcions
La tendència general a la UE és mirar cap a una altra banda, però alguns països del bloc europeu, com ara Holanda, Alemanya i Suècia, sí que han decidit prohibir o restringir la venda d’armes als implicats en la guerra iemenita. Aquests països exporten quantitats molt inferiors als seus socis europeus. Els holandesos van guanyar uns 25 milions amb la venda d’armes, mentre que Alemanya només en va guanyar 2. Però tot així, tenen debilitats. Recentment, el govern de la cancellera alemanya Angela Merkel va autoritzar la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i altres actors implicats, com ara els Emirats Àrabs i Jordània, malgrat l’acord de coalició amb els socialdemòcrates en què es comprometien a no fer-ho.
Així, la línia dura contra els saudites continua sent una posició minoritària i fràgil que impedeix tallar l’aixeta de les armes als saudites a escala europea. “Un embargament d’armes complet o parcial requereix una decisió unànime dels estats membres de la UE”, explica Wezeman. Sobre la possibilitat que el Brexit decanti la balança en favor d’un embargament, l’expert ho veu “relativament improbable”, perquè que França i Itàlia hi continuen sent contràries.
Reticències a intervenir al Iemen
La guerra civil al Iemen ha devastat un dels països més pobres del món àrab, on actualment més de 22 milions de persones necessiten ajuda humanitària, segons han informat les Nacions Unides. Un conflicte amb dimensions regionals en què l’Aràbia Saudita lidera una coalició d’aliats àrabs i occidentals per donar suport al règim en el poder. Ja en el tercer any de guerra que ha provocat més de dos milions de desplaçats interns, però pocs refugiats externs amb destí europeu, el Iemen ha quedat relegat a un conflicte de segona per a la UE. Sense representar un focus potencial de demandants d’asil, Brussel·les continua jugant un paper polític secundari a l’hora d’intentar trobar una solució en comparació amb el conflicte de Síria, en què la diplomàcia europea sí que està treballant intensament per aconseguir compromisos.
