Cap a una repetició... del govern
ERC i JxCat assumeixen que un pacte similar a l’actual, que incorpori un nou full de ruta, és l’opció més factible, amb Aragonès de president i la incògnita de com el condicionarà la CUP
La indignació amb els Mossos pel cas Hasél i l’eventual unitat d’acció al Congrés, grans esculls per a l’acord
Els comuns s’han autoexclòs d’un front sobiranista i s’apropen al PSC
“La conclusió és molt evident: ens hem d’entendre, així ho ha manat la ciutadania, i per tant ho hem de fer possible.” Així ho verbalitzava ahir al matí a Catalunya Ràdio la secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, després de la primera reunió, mantinguda la vigília, amb una delegació de JxCat, que en fa una anàlisi calcada. “El resultat electoral és històric, podria ser la darrera oportunitat per a l’independentisme”, ratificava, minuts després, la seva vicepresidenta, Elsa Artadi, que destacava que s’ha apropat al 52% de vots (vegeu en el gràfic adjunt els resultats finals amb el vot exterior). “Seguim empatats com els últims anys, ens hem d’entendre”, cloïa. Fins i tot la CUP, amb la qual ERC va tenir el gest d’iniciar les converses perquè el seu rol continuarà sent decisiu, coincidia a principis de setmana que no es pot malbaratar la majoria de 74 diputats, amb el matís que “està reclamant més polítiques d’esquerres”. En canvi, els comuns, que fins ara només s’han reunit amb el PSC, ja s’han autoexclòs d’un front sobiranista en què hi hagi JxCat, l’aposta que manté ERC.
Les trobades d’aquesta setmana han estat més aviat testimonials, per analitzar resultats i fer les primeres prospeccions sobre la predisposició de cadascú al pacte. Els partits, així, fins a la setmana entrant no entraran de debò en una negociació que tots veuen complexa, perquè, a més de formar govern i marcar les línies de la legislatura, ERC vol que en surtin els pressupostos del 2021, que veu bàsic aprovar per gestionar els fons europeus que arribaran. La primera data límit és el 12 de març, quan acaba el termini per a la constitució del Parlament. Aquell dia ja hi ha d’haver acord almenys per triar el president i la mesa de la cambra. Ahir, Artadi reflexionava que “seria el més normal” que el càrrec fos per a JxCat, si es té present que es ve de dues legislatures amb “encreuament” de responsabilitats entre els dos partits. “Podria ser molt lògic que toqués a JxCat, però seria prematur tancar responsabilitats sense aprofundir a analitzar què farem i amb quins actors”, responia Vilalta. Artadi, en tot cas, també subratllava que la mesa ha de mantenir la majoria independentista. A l’inici de la legislatura passada, la CUP va rebutjar ser-hi, però més endavant hi va créixer la impressió que s’havien equivocat, així que caldrà seguir si entra com a objecte de negociació.
A partir d’aquí, la presidència de la Generalitat són faves comptades, ja que el republicà Pere Aragonès és l’únic candidat amb possibilitats reals. Algunes veus d’ERC, com el diputat al Congrés Gabriel Rufián, han fet una crida a comuns i cupaires perquè les esquerres “predominin” en aquest front i altres hi deixin de marcar el ritme, en al·lusió a Junts. Tot, però, sembla mera retòrica, perquè un govern sobiranista sense JxCat quedaria en franca minoria i ERC ja ha dit que no voldria, de cap de les maneres, el suport del PSC. És, doncs, impensable, com ho és també una possible alternativa en forma d’aliança entre el PSC i JxCat com a la Diputació de Barcelona, que tampoc sumaria sola. Els comuns, entretant, segueixen enrocats en un tripartit d’esquerres que tindria també 74 escons, però que ERC ha rebutjat fins i tot per escrit. Els de Jéssica Albiach s’han decantat d’entrada per fer pinya amb el PSC, el soci a l’Estat, que ha iniciat amb ells una ronda de contactes per investir Salvador Illa que no té cap possibilitat de prosperar. De fet, ni presentar-se a la investidura podrà fer, si el president del Parlament, que és qui designa el candidat que s’hi sotmet, no veu que hagi de tenir suport. És pastat, doncs, al cas d’Inés Arrimadas el 2017.
La situació, de fet, és calcada a les dues últimes cites electorals, i tot indica que es camina cap a la mateixa solució: un govern independentista bipolar, tret que la CUP hi accepti responsabilitats. La candidata, Dolors Sabater, va expressar la seva predisposició en precampanya, però el consell polític li va picar la cresta. Un corrent intern, Constituents per la Ruptura, ara demana en canvi que s’hi entri.
És clar que l’acció dels Mossos en la detenció del raper Pablo Hasél i els aldarulls posteriors han enrarit l’ambient i s’han ficat de ple en les negociacions tot just iniciades, fins al punt que els cupaires insistien ahir a condicionar l’obertura d’un nou cicle a “compromisos i canvis clars en el terreny de gestió policial”, mentre continuaven exigint la dimissió del conseller d’Interior, Miquel Sàmper. Un factor sobrevingut que complicarà, doncs, un possible acord, si bé JxCat i el mateix Sàmper ja han coincidit que cal un nou model d’ordre públic “urgentment”. “Hi ha molta feina a fer per actualitzar el model de seguretat i ordre públic, i es pot fer en el marc d’una comissió parlamentària”, resumia ahir Vilalta, que deia que això no vol dir que no calgui investigar l’acció policial per determinar si alguns agents s’han sobrepassat, tal com ERC ha exigit al Departament d’Interior. Un departament, per cert, que ara és la patata calenta del govern, i que els republicans podrien assumir per primer cop. “Seria molt poc responsable no fer-ho; ara ja hem assumit altres àrees complexes, tot i que això serà objecte dels acords a què s’arribi”, deia ahir Vilalta en aquest sentit. Caldrà veure, doncs, com evoluciona la posició de la CUP en els propers dies.
Referèndum a la vista
En tot cas, si volen revalidar el pacte, hauran de canviar coses respecte als últims anys, que Artadi admet que han estat “molt difícils, de dubtes i desconcert”. “És important que els fonaments ara siguin sòlids, i és aquí on estem treballant”, resumia. ERC demana un govern amb l’estabilitat parlamentària que no ha tingut en l’última legislatura per impulsar polítiques progressistes i de reconstrucció, però també per avançar cap al referèndum i l’amnistia. I aquí, el que els independentistes no han aconseguit pactar des de l’octubre del 2017, un full de ruta unitari, ho ha fixat ara com a condició imprescindible el mateix Aragonès. Els discursos dels últims dies ja sembla que assenyalen una confluència. Divendres, el republicà ja parlava obertament que aquesta ha de ser la legislatura de “preparació” d’un nou referèndum, una acotació temporal que havia obviat en els últims temps, i que coincideix amb la demanda de la CUP d’un nou referèndum vinculant “de debò” el 2025 a tot estirar. La resta de condicions que havien posat els anticapitalistes també semblen assumibles per a tots: avançar en l’amnistia i la fi de la repressió, recuperar drets socials i econòmics, i desplegar estratègies de lluita contra el canvi climàtic.
Entretant, JxCat no té manies a insistir en un referèndum, però ha posat l’accent a preparar-se en paral·lel per poder fer efectiva la DUI. Fins i tot sobre això es pronunciava divendres Aragonès, que instava a aprofundir en el diàleg amb l’Estat per explorar “els límits” on està disposat a arribar, però hi feia un afegitó: “Tenint en compte que la paciència dels catalans no és eterna.” Encara més: es proposava entretant continuar l’“etapa de preparació i acumulació de forces, perquè, tant si l’Estat accepta el referèndum com si no, puguem afrontar amb les màximes garanties la victòria democràtica que segur que arribarà”. Dit d’una altra manera, el que reclama JxCat, i el mateix que de fet conté la ponència política d’ERC i fins i tot el llibret ‘Tornarem a vèncer’ d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, però que feia temps que no apareixia en els discursos públics dels republicans.
Amb això, l’escull més important que s’entreveu és la necessitat, en què insistia ahir Artadi, d’articular una “política conjunta a totes les institucions i a escala internacional”. Es referia, sobretot, a recuperar la unitat d’acció al Congrés, inexistent en l’actual legislatura, perquè les estratègies continuen confrontades. JxCat i la CUP hi voldrien ser factor d’inestabilitat per pressionar, i ERC es resisteix a abandonar el suport a Sánchez en aspectes que creu que afavoreixen la ciutadania.
Solé es queixa pel vot exterior
El conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé, ha denunciat en una carta al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, les grans dificultats per votar dels catalans a l’estranger. El 14-F només ho van fer un 4,2%, mínim històric que no vol que es repeteixi. “El sistema actual no pot continuar vigent ni un dia més”, hi afirma. Solé exigeix al govern espanyol que compleixi d’una vegada el seu compromís electoral i “derogui el vot pregat”, que ha enfonsat la participació des que es va introduir, el 2011. A més, lamenta que ell va ser “proactiu” a fer propostes de millora que la JEC i el govern espanyol van desestimar, i posa en dubte la tasca d’alguns consolats i ambaixades que han dictat “directrius contradictòries” sobre l’enviament dels vots, fet que ha propiciat que un 5,75% dels rebuts a Barcelona fossin nuls.
