Política

opinió

A Don Manuel Marchena Gómez...(o és Gómez Marchena?)

Encara que vostè i els seus (CGPJ), vulguin vestir molt bé les sentències, en realitat, no és que les vesteixin malament, és que vostès i les seves sentències van “de pèl a pèl”, i se’ls veuen totes les vergonyes

Don Manuel, me dirijo a usted con todo el “cariño” del mundo. Sin roces, eso sí, pero con “cariño”, o sea sin miradas de odio, ya me entiende. Y lo digo para que quede claro y no nos confundamos y vayamos a tener algún problema, que ya sabemos cómo las gastan ustedes en la Corte Suprema.

Aunque por deferencia a usted he empezado esta carta en castellano, vaya, en español como dicen ustedes, la lengua de Jesucristo, que de todos es sabido que nació en Chamberí y hablaba en español, aunque no era su lengua materna, porque creo que su madre y su padre eran judíos y hablaban en arameo, continuaré este escrito en mi lengua oficial (art. 3.2 CE) que ya se puede imaginar por mi acento (creo que se me nota incluso cuando escribo) que es el català, mi lengua materna. No así la paterna, pues mi padre era de Écija “Ciudad del Sol”, “sartén de Andalucía”, “Ciudad de las once Torres” y “Ciudad de los siete niños” ahí es ná. De eso me viene ese poco de salero, y es que, como dice su refrán, “de casta le viene al galgo”.

Doncs miri Don Manuel, vaig estar al carrer Génova davant del Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, vull dir del Tribunal Supremo, durant els 4 mesos que va durar el «circ» que vostès varen muntar a Madrid, ho recorda? De les 10 del matí fins a les 6 de la tarda creuant contínuament el semàfor en verd, amb un cartell en el què demanàvem que jutges, fiscals i policies es rebel·lessin contra la injustícia, cosa que, dit sigui de passada, és una estranya reivindicació, perquè aquesta hauria de ser, precisament, la raó de la seva feina. És per això que no vaig arribar a entendre mai que tantes persones, algunes d’elles amb pistola i d’altres amb vestits negres, saludats per policies que es quadraven quan passaven pel seu davant, em diguessin a cau d’orella, des de “te voy a pegar un tiro en la nuca” (concretament a aquest se li veia la pistola o l’ensenyava i anava vestit de paisà), fins molts altres que a “grito pelao” es referien a la meva mare la qual, que jo sàpiga, mai va viatjar a Madrid i encara no entenc com la coneixia tanta gent, tan discreta que era ella.

I això cada dia, mentre va durar el judici, amb una pausa per dinar, durant la qual compartíem espai amb alguns de vostès al “Restaurante Bar Supremo” o a altres bars dels voltants. Encara recordo aquell “Señores... Viva la República!” que em va sortir de l’ànima, abans de marxar del menjador del Restaurante Bar Supremo, i lo malament que s’ho varen prendre, “madre del amor hermoso”. Però això sí, em van respondre amb tant ímpetu amb crits de “Viva España!” i “Viva el Rey” que jo ja m’esperava els de “Viva Franco”, però no, fent honor a la veritat he de dir que els seus col·legues, senyor Marchena, es van reprimir.

Durant aquest quatre mesos, vaig tenir ocasió de creuar-me repetidament amb el Magistrat Jutge de l’Audiència Don Félix Alfonso Guevara, ell sempre amb aquell posat, amb aquella elegància, amb els seus vestits de coloraines fent la competència al “mismíssim” Sala i Martin, i amb el seus barrets amb la banderita española; també em creuava amb l¡advocada de l’Estat, Rosa Maria Seoane, amb qui vaig mantenir algunes breus converses i amb la qual, per cert, encara tenim un cafè pendent; en canvi a vostè, Don Manuel, no hi va haver manera de trobar-me’l: o era dels que sortien per la porta del darrera, o era dels que passava per l’altra vorera, o potser no m’hi vaig fixar, perquè això sí que ho tinc, soc molt despistat. I potser es preguntarà a què ve tot això. Doncs li ho diré: necessitava buidar el pap. Tenia alguna coseta per dir-li, i a vegades les coses si no es diuen s’enquisten i llavors ja tot és més complicat. Vaja com l’històricament anomenat “problema catalán”, del que més aviat se n’hauria de dir “problema espanyol”, perquè tal com va dir Don Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia l’any 1990 en un discurs al nostre Parlament: “Catalunya es lo que los catalanes quieren que sea”, vaja, que el seu rei Felipe VI hauria d’anar a l’espai social okupa i autogestionat “La Ingobernable”, a fer costat a Madrileños por el Derecho a Decidir.

A veure Don Manuel, creu que a aquestes alçades hi ha algun dubte que vostè es diu Manuel Marchena Gómez i no Gómez Marchena? Doncs home, tampoc no es creu ningú que hi hagi cantants i polítics presos, ni polítics fugats, sinó que, i vostè ho sap perfectament, l’únic que hi ha són presos polítics i exiliats. ¡Perdón, perdón, perdón!, fugat sí que n’hi ha un, un de sang blava, però que no sé si el blau de la sang li ve de família o de tanta viagra.

I deixant per un moment el salero andaluz, vull dir-li que si es donés el cas, que espero que tard o d’hora es doni, que a l’Estat Espanyol es perseguissin tots els delictes, que la justícia fos igual per a tothom i que s’imputés per igual tots els presumptes delinqüents encara que fossin jutges, fiscals o policies, llavors sí que, probablement, hauríem de parlar de jutges, fiscals i policies presos, perquè estarien condemnats, no per la seva ideologia, com és el cas dels presos polítics catalans a qui vostès van condemnar, sinó per haver comès un delicte, com el de prevaricació o el de l’omissió del deure d’impedir o perseguir delictes (perpetrats per funcionaris de justícia). I si un dels condemnats per prevaricació, per haver dictat conscientment una sentència manifestament injusta fos vostè, Don Manuel, i Dios no lo quiera, però potser tot arribarà, vostè sí que seria un simple pres comú i això ho dic amb tot el respecte pels presos comuns. I és que això ja sembla, i li ho dic en castellà, el cuento del Rey desnudo, vull dir que, encara que vostè i els seus col·legues del CGPJ, vulguin vestir molt bé les sentències, en realitat, no és que les vesteixin malament, és que vostès i les seves sentències van “de pèl a pèl”, o sigui “de pelo a pelo” vaja despullades dirien vostès, i se’ls veuen totes les vergonyes. Don Manuel només és una opinió personal i ara no se m’ofengui que són coses de la democràcia i de la llibertat d’expressió.

Per acabar, m’acomiadaria amb un Visca la República Catalana!, però, en reconeixement als meus companys republicans de Madrid i com molt bé diu, el recentment premiat amb el Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal, el riojano Ernesto Sarabia Alfaro, ho faré en plural !Vivan las Repúblicas!, i en honor a l’Ernesto he de dir “y la de la Rioja más”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

polònia

Tusk avisa d’una “era de prebèl·lica” a Europa

barcelona
política

La candidatura encapçalada per Albiach es dirà Comuns Sumar

barcelona
guerra a gaza

Desenes de morts per un bombardeig israelià a Síria

barcelona
societat

L’Audiencia Nacional cita les defenses de l’Operació Judes per dilluns de Pasqua

barcelona
guerra a europa

Rússia ataca amb drons i míssils la infraestructura energètica ucraïnesa

barcelona
guerra a europa

Un avió de combat rus s’estavella prop de Sebastòpol, a Crimea

barcelona
POLÍTICA

Jaume Veray serà el candidat del PP per Girona

GIRONA
sud-àfrica

La comissió electoral exclou l’expresident Zuma de la cursa electoral

barcelona
portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona